No patiu. Aquest hivern que ve no ens queixarem de fred. Perquè no en farà. Literal. De fet ja no en fa. En canvi els estius cada cop fa més calor. Ens hi haurem d’anar acostumant tot i que us he de confessar que no sé si m’hi habituaré mai, a la calor. Dic això perquè l’altre dia quan feia cua per pagar a una botiga la caixera i la dona que tenia al davant parlaven de la calor en plena onada d’això, de calor. Va ser insuportable, per cert. La dona en qüestió li va etzibar a la dependenta que a l’estiu ens queixem de la calor, i a l’hivern del fred. Mai no estem contents, va venir a dir amb el seu comentari.

I no. No ho estic. Un informe d’un comitè de científics experts vinculats a l’ONU, que per altra banda dona feina a molta gent però que sembla que serveix per poca cosa, assegura que el canvi climàtic és un fet inequívoc provocat per la humanitat que ja ha causat danys irreversibles per als pròxims segles o el pròxim mil·lenni. I el que és encara pitjor, preveu un augment generalitzat de les temperatures, del nivell del mar, més desastres naturals, focs devastadors i no sé quantes pestes més.

Quan vaig sortir de la botiga em va venir al cap allò que diuen els grups d’escoltes: que la nostra acció del dia a dia ha de servir, entre altres coses, per deixar un món millor als nostres fills i nets. Ho fem ?. Doncs què voleu que us digui. La perspectiva no és, precisament galdosa.

De moment heretaran un planeta esgotat i ple de plàstics per tot arreu que quan no crema pels quatre costat (a tota la Mediterrània o a Califòrnia) pateix inundacions com les d’aquest estiu a Alemanya, Bèlgica, Xina o Turquia. D’acord, el planeta ha canviat de clima un munt de vegades al llarg de milers d’anys, i i del fred s’ha passat a la calor i de la calor al fred, i això ha tingut un paper cabdal en l’evolució de la humanitat. Però els canvis no es van produir al mateix ritme accelerat d’ara. Posem-nos encara més seriosos. També heretaran una pandèmia global que vés a saber com acabarà espetegant. Les vacunes l’han esmorteït malgrat els negacionistes, però una pandèmia és una pandèmia. Au, aquí la teniu. Mascareta, distància socials i higiene de mans.

Algun dia ens passaran comptes per com els hi deixem el pati d’aquesta casa comuna?. No ho sé. Ja ens ho trobarem. No es tracta de sentir-se culpables, però sí de pensar-hi i actuar en la mesura de les nostres possibilitats per fer-ho tot el més fàcil possible. Perquè ara per ara no els hi posem, precisament, fàcil.