Aquest és el títol de la Carta Apostòlica, signada el passat 16 de juliol, amb la qual el papa Francesc ha establert que «els llibres litúrgics promulgats per Pau VI i Joan Pau II, en conformitat amb els decrets del Concili Vaticà II, són l’única expressió de la lex orandi del Ritu Romà».

En aquesta Carta el papa acota l’ús de la litúrgia romana anterior a la reforma de 1970 i deixa clar que el fet de recórrer (per part d’alguns grups tradicionalistes) a textos preconciliars, no és cap senyal neutre, sinó que revela una manera de viure l’Evangeli molt allunyada de la reforma del Concili Vaticà II. Per això el papa amb aquesta Carta limita a situacions molt excepcionals (que han de ser aprovades pels bisbes diocesans), l’ús del missal anterior a la reforma del Vaticà II.

Per promoure la concòrdia i la unitat a l’Església envers aquells que s’adheriren a les formes litúrgiques anteriors a la reforma del Concili Vaticà II, representats pel bisbe Lefebvre, els papes Joan Pau II i Benet XVI «concediren la facultat d’utilitzar el Missal Romà publicat per Joan XXIII en 1962», un text anterior a la reforma conciliar. I és que aquests grups rebutjaven el Missal Romà preparat per Pau VI (que consideraven herètic), que anul·lava l’anomenat Missal de Sant Pius V. Benet XVI els permeté celebrar l’Eucaristia segons el missal de 1962, per veure si així retornaven a la unitat. Però tampoc això va servir per recuperar-la. Aquests grups tradicionalistes van deixar clar que el problema no era només el ritu de la missa, sinó tot allò que representava el Concili Vaticà II, al qual s’hi oposaven.

En el primer article d’aquesta Carta, el papa deixa ben clar que, per a la celebració de l’Eucaristia, només «els llibres litúrgics promulgats per Pau VI i Joan Pau II, en conformitat amb els decrets del Concili Vaticà II, són l’única expressió de la lex orandi del Ritu Romà». Així, el papa Francesc estableix que la missa en llatí, segons el missal anterior a la reforma de 1970, només s’ha de considerar com una excepció. No com a regla per a tota l’Església i seran els bisbes diocesans els qui podran autoritzar «l’ús del Missale Romanum de 1962».

Com ens recorda Mercè Solé, «cada litúrgia respon a un model d’Església». I la litúrgia preconciliar (amb la missa en llatí i amb el celebrant d’esquena al poble), revela un estil d’Església molt allunyat de les reformes del Concili. La celebració de la missa amb el missal anterior al Vaticà II, com diu Mercè Solé, «no és una qüestió de forma, sinó segurament de fons», que es tradueix «en la manera d’entendre el paper dels batejats i batejades en el món, el significat alliberador de la Bona Nova de Jesús i la sensibilitat envers els més menuts i els més pobres».

Com ha dit Consuelo Vélez, «la Carta del papa era necessària perquè els grups que celebren la missa amb el missal anterior al Vaticà II, no ho fan com expressió de pluralitat eclesial, sinó oposant-se al Vaticà II, com ho va fer el bisbe Lefebvre».