El que fa mal és la foto de l’aeroport. Que els talibans controlarien tot l’Afganistan quan les tropes occidentals es retiressin ho sabia tothom i era profecia de les agències d’intel·ligència des de fa anys, però les cancelleries s’hi resignaven, ja que el preu per evitar-ho era mantenir de forma indefinida un desplegament militar que costava un munt de milions i també vides pròpies. La qüestió era estètica, que és un aspecte molt important en la política i encara més en la democràtica, subjecte a les emocions dels ciutadans: es tractava d’evitar la desastrosa imatge de la retirada que segueix a una derrota, justament la que estem veient aquests dies. Però que el règim prooccidental de Kabul tenia esquerdes per tot arreu es podia intuir l’any 2014 quan el president Obama va signar l’acord pel qual es retornava als afganesos el control del seu Estat i les forces estrangeres es retiraven. Una retirada que es va anar alentint i ajornant un cop i un altre a mesura que l’exèrcit afganès mostrava unes incapacitats, perceptibles per qualsevol observador atent sobre el terreny, derivades del caràcter cleptòman i corrupte del règim, un immens forat negre per als cabassos de dòlars abocats sense control d’utilització mentre la indústria armamentista i els contractistes de seguretat nord-americans anaven facturant al Pentàgon. Finalment va ser Donald Trump qui va posar data a la sortida, fidel al seu eslògan d’«Amèrica primer» que també vol dir «els altres ja uns espavilareu», i en aquell moment del 2020 era encara més previsible la victòria talibana. Ara ens posem justificadament les mans al cap pensant en l’infern que espera a molts afganesos i a la majoria d’afganeses, però aquest esglai el podríem haver anticipat perfectament en cadascun dels moments del procés de retirada decidit a partir de la liquidació de Bin Laden i la desactivació d’Al Qaeda –que era el veritable objectiu, com ha reconegut Joe Biden; la democràcia... un afer intern.
