Ronda els 50 anys. És una persona coneguda i amb una bona xarxa social. No ha militat mai en cap partit polític. Progressista i feminista, de quan no era moda enlairar una bandera lila. El seu perfil, molt llaminer per incorporar-la a una llista per a les eleccions municipals. En realitat, ja li han ofert diferents vegades, però tot i que la plaça de regidora la tenia gairebé assegurada, sempre havia renunciat. Està acostumada a col·laborar en moltes iniciatives ciutadanes. És de les que sol dir que sí a gairebé tot. Si vols que el món canviï, has de ser inconformista fins a la mort, és un dels seus principis.

La seva ciutat és petita i tampoc no és que vagi sobrada d’activistes socials. Ella té una gran capacitat intel·lectual i de treball. És un tresor per als que fan les llistes electorals. Aquest agost, després de mesos de festejar-la, ha acceptat. La proposta era irrenunciable. Anirà de cap de llista i si no fa cap errada de llibre, pot ser l’alcaldessa de la seva ciutat. Està il·lusionada i bona part de les hores d’aquestes vacances se les passa anotant allò que vol fer i prioritzar.

Sempre ha estat molt valenta i no ha defallit mai. Sap que, si cal treballarà dia i nit; que s’estudiarà la Constitució; l’Estatut; la Llei de Bases del Règim Local; els plans estatal, nacional i local d’habitatge; el currículum de tots els dirigents del partit amb el qual es presentarà... Està esperant acabar les vacances per comunicar a la feina que demanarà una excedència.

La il·lusió se la menja i ja voldria que les urnes haguessin parlat. La setmana passada ja es veia amb la vara d’alcaldessa el dia de la presa de possessió, amb la família i amics a la sala de plens amb l’emoció pròpia d’un moment històric. De cop i volta, ella, dona de neurones alegres i carregada de serotonina, es va col·lapsar i li va costar respirar. No li havia passat mai. No sabia si era angoixa, ansietat, depressió, obsessió. «Deu ser alguna cosa semblant al que li va passar a la Simon Biles, a Tòquio», va pensar. Sabia que tot aquell turment mental havia començat en imaginar-se com redactaria el discurs inicial. Ella progressista i feminista, però que ronda els 50 anys, no podia superar els dubtes de quines havien de ser les seves primeres paraules: «Bon dia a tots», com és normatiu; «Bon dia a tots i a totes», per quedar bé amb tothom; «Bon dia a totes», com diuen els de la CUP; o el «Bon dia a totis», com diuen algunes i ha fet seu l’actual consellera de feminismes. L’embolic mental es va accentuar en creure que la xiulaven i que es posava a plorar, com li ha passat a la Colau. Com reaccionaria? Acceptaria que un Jordi Cuixart la salvés? Volia esborrar aquestes seqüències del cap, però no podia. La tortura la sacsejava i les incerteses se l’apoderaven. «I si, enmig del discurs, un regidor o una persona de la sala em talla per dir que això no toca? Què he de fer?» es qüestionava.

La candidata va aconseguir que, en pocs dies, la visités un expert en salut mental, un que escriu al diari i se les sap totes. Li va explicar que, per sort, aquell trastorn era transitori, que no recauria i que seria una bona alcaldessa si feia el que havia fet tota la vida: ser com era. Ella, sempre respectuosa amb tothom, havia estat a punt de caure malalta i rendir-se. Ara té clar que no deixarà de ser com és i que per preservar la seva salut mental es deixarà de romanços i al primer punt del programa electoral només hi posarà una paraula: «Respectem-nos».