Quan el vaig conèixer el 1998, el Neek era un paio atlètic de poc més de trenta anys, amb una cabellera fosca tan espessa que la cua que li baixava per esquena era gruixuda com un baobab. Havia nascut a Iran però vivia a Londres, i aquell estiu era a Los Angeles per assistir a un curs sobre psicologia esportiva a UCLA. Treballava a l’equip tècnic de la selecció britànica de judo, esport que practicava i que li havia donat el físic ideal per fer el paper d’heroi persa en una pel·lícula sobre la batalla de les Termòpiles. Provenia de la classe mitjana il·lustrada de Teheran que el règim dels aiatol·làs havia desballestat a punta de pistola. La seva família va ser propietària d’una editorial fins que el morrió islamista va tancar l’empresa i va obligar el seu pare a treballar d’operari en una impremta regida per l’Estat. A la seva germana li van prohibir continuar fent de mestra. Van passar de tenir una vida còmoda a viure en una misèria no només econòmica, sinó també moral. Quan va començar la guerra amb Irak, el 1980, el Neek estava a punt d’arribar a l’edat de ser reclutat i, abans que l’incorporessin a l’exèrcit, va decidir fugir. Va aconseguir arribar a Londres, on un oncle el va ajudar a situar-se. I li va anar bé. Però no va poder tornar mai més a Iran.

No cal dir que detestava la dictadura dels aiatol·làs. Tenia motius de pes. Tot i així, un dia que parlàvem de la situació d’abans del canvi de règim va fer un comentari revelador. Va tòrcer l’expressió de la cara, va fer un gest amarg i va dir: «També és veritat que, abans dels aiatol·làs, els americans i el anglesos es follaven les nostres germanes com volien». Vaja. Resultava que aquell home cosmopolita perfectament integrat en la cultura anglosaxona, musulmà moderadament religiós i a qui els fonamentalistes ho havien pres tot, no podia evitar reconèixer-los el mèrit d’haver alliberat el seu país de l’arrogància embrutidora dels estrangers. Vaig entendre moltes coses.

Ara, ens pot sorprendre que els afganesos hagin deixat passar l’ocasió de construir un país lliure amb l’ajuda occidental, i que hagin acceptat sense oposar cap resistència que els talibans recuperin el poder que durant vint anys ha ostentat un govern semidemocràtic. Però no ens hauria de sorprendre tant. Ara, seguint el fil del judoka, molts afganesos deuen dir que els talibans són un horror però que «també és veritat que els americans es follaven el nostre país com volien». ¿Talibans en comptes de governs corruptes sostinguts per estrangers infidels en una guerra civil infinita emmarcada en un conflicte ètnic secular? Ja no els venia d’aquí.