Jubilats i tot, sembla que els confinaments per la pandèmia o l’arribada de l’estiu són un bon moment per abordar lectures que teníem pendents o recuperar-ne d’altres que, més tard o més d’hora, i a causa del bon regust que ens havien deixat, tornen a caure a les nostres mans. Per a mi, per exemple, la infausta primavera de 2020 serà recordada, també, per la descoberta i digestió tranquil·la d’una extraordinària novel·la que ja vaig comentar en aquestes mateixes pàgines: Entre l’infern i la glòria, una obra de ficció d’Àlvar Valls que reconstrueix la vida de Mn. Cinto Verdaguer.

Posats a rememorar els nostres clàssics, i a remolc d’una recerca històrica que tinc entre mans, aquest estiu podria ser ben bé el de la recuperació d’un dels millors prosistes de la literatura catalana de tots els temps, Joaquim Ruyra. No sé si encara té gaires lectors, avui, i potser El rem de trenta-quatre ja no forma part de les lectures obligatòries dels escolars d’ara mateix. I segurament ho podríem comprendre, perquè és ben cert que el llenguatge de l’il·lustre blanenc d’adopció s’ha anat allunyant moltíssim, no sols del català que ara es parla, sinó fins i tot del català que ara s’escriu, cosa que és més greu. Per si fos poc, Ruyra era un home «antic»: un catòlic de pedra picada, un escriptor que cercava la moralitat de les seves històries i que aspirava a presentar l’acció de la providència divina en la vida dels seus personatges. Tot plegat resulta massa llunyà i massa estrident per als ulls i les orelles del nostre temps, que es miren els seus textos amb la mateixa estupefacció amb què descobreixen la navegació a vela i les aventures de les barques de cabotatge a la costa catalana o s’adonen que els veïns de Blanes que surten en les narracions de l’escriptor salaven com encara ho fan avui els nostres compatriotes de les illes.

Ruyra, certament, era d’una altra època. Com ho era un altre blanenc d’adopció, el dibuixant Joan G. Junceda, gran amic seu. Compartien ideals, projectes, la mateixa mirada sobre la condició humana, la mateixa bondat natural que els feia estimats de tothom. L’un descrivia un món no sempre amable, perquè la natura que retrata és sovint ferotge i despietada; l’altre posava rostre i imatge, entre d’altres, al sentimentalisme a vegades excessiu de les cèlebres «Pàgines viscudes» de Josep M. Folch i Torres a En Patufet.

Junceda i Ruyra, doncs, eren amics, i compartien amistat i correspondència amb un nucli igualadí del qual ja no tinc temps de parlar avui i que encapçalaven l’excel·lent poeta Mn. Josep Forn i l’industrial i artista Pere Borràs i Estruch. Quedi per a un altre dia la història d’aquest cercle d’escriptors i dibuixants que, compartint ideals i aficions, es trobaven en dues poblacions tan allunyades en tots els sentits com ho són Blanes i Igualada.

Sí que em queda temps, això sí, per recordar-vos que, si ara mateix, no sabeu quin llibre agafar, seria fantàstic que descobríssiu o tornéssiu a les narracions de Marines i boscatges i de Pinya de rosa. Hi trobaríeu un català tan extraordinari i tan bell que, al costat del goig de la lectura, se us encomanaria també la nostàlgia d’un temps i d’una prosa perduda en què la literatura catalana va assolir, sense cap mena de dubte, un dels seus cims més elevats.