Fa anys que vaig llegir al llibre Nits de Barcelona del manresà Josep M. Planes, sempre m’ha sorprès en rellegir-lo que en el capítol dedicat a l’Excelsior, diu que per anar-hi mentre un va vestit amb esmòquing «no desentona al costat de la corbata de llaç fet del propietari de Berga». Fa anys que remenant llibres antics i sobretot diaris vells a les hemeroteques sempre surt a qualsevol lloc de Barcelona o al món un de Berga. La cosa és un misteri. Potser el propietari de Berga era l’amo de l’Excelsior, o un client de l’establiment? Qui ho sap? En Planes diu que la millor hora per anar a l’Excelsior és a les dues de la matinada, el local [...] té dues plantes, la baixa «és on es fa la festa» i el primer pis «on van les persones que tenen compromisos. Posats allà dalt, es fan la il·lusió que no els veuen». Afirma que «és la realització més aproximada de cabaret que tenim a Barcelona». És de suposar que el propietari de Berga deuria fruir molt de les nits barcelonines dels anys trenta. En Planes, de ben segur, un dels millors periodistes catalans, coneixia molt bé Berga. A la Patum de 1931 va fer una excel·lent crònica a la revista barcelonina Mirador de la Patum de 1931, la primera Patum republicana; on per cert explica que uns exaltats patumaires li van treure la corona a l’Àliga, per celebrar l’adveniment de la república el 14 d’abril de 1931.
Ara és prou fàcil trobar aquest llibre en la reedició que va fer en Jordi Finestres de fa molt pocs anys. En Josep Planes ens deixa el misteri del berguedà amb la corbata de llacet, qui pot ser, qui deuria haver estat aquest propietari? No tinc ni idea, sóc nat l’any 1950, i d’aquestes coses llavors no se’n parlava gaire. En parlar de Planes no em puc estar de recordar el seu final tràgic, ell home lliurepensador, d’esquerres periodista d’investigació va ser salvatgement assassinat pels anarquistes de la FAI. Jordi Finestres deia Sapiens «Migdia del 25 d’agost del 1936, [...] El dibuixant, periodista i escriptor Avel·lí Artís-Gener, més conegut com a ‘Tísner’, rep una trucada de Ramon Peypoch, secretari del partit Acció Catalana. Ha d’afrontar un dels encàrrecs més durs de la seva vida: anar al dipòsit de cadàvers de l’Hospital Clínic per comprovar si entre la filera de cadàvers es troba el cos del periodista Josep M. Planes, company i amic d’Artís-Gener. Fa moltes hores que ningú no sap res de la situació de Planes, amenaçat de mort des de fa setmanes per membres radicals de la Federació Anarquista Ibèrica. Quan Tísner es dirigeix cap a la porta del carrer Còrsega, vol pensar que tot plegat només és una falsa alarma [...], però no les té totes [...], Tisner explicarà 60 anys després. Davant seu hi ha uns quants cadàvers. Un d’ells du un elegant vestit de color blau marí amb unes ratlletes blanques i una camisa de seda de color blau. Tísner s’hi acosta. ‘Vaig ajupir-me, me’l vaig mirar, i era ell inconfusiblement. Li havien rebentat el parietal esquerre a trets, li havien buidat el cervell. Al rostre li havia quedat un inconegut rictus de terror’. Amb la mà tremolosa, li penja a la solapa de l’americana una etiqueta amb un nom: Josep Maria Planes. És la sentència que havien vaticinat aquells a qui Planes s’havia enfrontat des de la primera pàgina de ‘La Publicitat’ en els darrers anys».
No sabem com va acabar el berguedà referenciat per Planes ni qui era, esperem que hagués pogut passar sa i estalvi la guerra civil, i que hagués fruit molt de les nits de Barcelona.
