Tota festa d’aniversari té la virtut de ser aplec de gent delerosa d’expressar bons desitjos per a qui suma un any més, i que aquest mostri il·lusió recíproca perquè l’any que ve, «i moooolts més» es pugui repetir la trobada. Quan la suma ja fa gruix i els cabells blanquegen o escassegen, els comentaris són més prosaics i confessen limitacions. Indefectiblement, apareix la temença sobre com acabarà la trajectòria vital:

- Abans m’atabalava pensar si acabaria en cadira de rodes, amb mobilitat reduïda...

- Calla, jo també! Però ara el que m’amoïna de debò és si perdré la memòria fins a quedar absent de la vida, ser una càrrega per a la família, no fer el ridícul ni tornar-te violent...

La pèrdua de memòria, la malaltia de l’Alzheimer espanta tothom perquè sobren exemples colpidors en l’entorn familiar i d’amistats.

Tanmateix, quedar fora de joc, perdre la noció de la realitat, fer el ridícul amb actituds viscerals en temes del dia a dia, és pràctica habitual en el comportament dels individus en totes les franges d’edat, tant per temes socials com culturals, econòmics o polítics. En aquests casos, més que una pèrdua de capacitat cognitiva s’aprecia una creixent fragilitat memorística davant fets que exigeixen criteri propi. Hi ha situacions viscudes anteriorment amb fortalesa d’ànim, que en una repetició dels esquemes es capgiren incomprensiblement. Exemples recents:

Per a alguns, un líder social enfilat al sostre d’un vehicle militar fent una crida a la calma no té la mateixa credibilitat quan demana respecte per a qui parla des d’un balcó i l’escridassen. Els enemics li van parar una trampa i el van tancar més de tres anys a la presó. Els amics que reivindicaven la seva llibertat ara li neguen cap legitimitat en la defensa de la llibertat d’expressió. Memòria fràgil, ridícula visceralitat dels qui han aprofitat per burxar fins a fer mal a la persona i el que representa. Potser sí, que hauria estat millor calladet ara. I abans no?

Un altre cas: resulta que el cap policial visita gairebé d’amagat les institucions espanyoles des d’on s’ordena la persecució i repressió del sobiranisme català, i només mereix comentaris disculpatoris dels seus superiors sense que se sàpiga el motiu real del viatge. Dubtes i declaracions colpidores durant el seu judici no semblen prou motiu per a exigir públiques i convincents explicacions. És a dir, molta fragilitat de memòria, molt ridícul institucional.

Apunt final: vint anys després que s’engegués la cacera de Bin Laden es torna a reivindicar els drets de les dones afganeses, però la memòria col·lectiva, ai las!, no exigeix també responsabilitats als qui s’han enriquit amb aquella guerra. I amb tantes més.