A primers d’estiu vaig publicar una columna irònica sobre la calbesa, una qualitat que em defineix i sobre la qual sovint faig broma. Però sembla que l’absència de cabells no és un tema per riure. M’ho va fer avinent un lector, molest perquè, segons ell, no es pot fer burla d’una qüestió tan íntima i personal, que afecta l’autoestima de moltes persones, motiva ansietat i pot convertir-se en un estigma. Demano disculpes per si cap altre lector s’ha sentit ofès per alguna altra de les meves bromes referides a les mil variants de l’anatomia humana, amb la qual seria bo d’estar-hi a bones, si més no perquè és l’única que tenim i amb la qual haurem de conviure fins al darrer badall. Això mateix, si fa no fa, és el que l’humorista Albert Boira intentava dir, sense perruques verbals, en el seu monòleg de festa major dissabte de la setmana passada a Navarcles, quan una regidora de l’ajuntament que l’havia contractat va interrompre l’actuació per recriminar-li que fes broma sobre allò que se’n diu sortir de l’armari, i l’acusà de ferir la susceptibilitat del col·lectiu LGTBI, malgrat que la intenció era reflexionar en clau d’humor sobre els tòpics i els tabús entorn de la diversitat d’orientació sexual. Enervada i ofesa, la regidora va dimitir l’endemà, malgrat que, profèticament, ja havia previst deixar el càrrec amb anterioritat. La llàstima és que els calbs no puguem dimitir de ser calbs i és d’esperar que els humoristes continuïn sense tenir pèls a la llengua. Des que vaig publicar la columna sobre la calbesa, repasso diàriament les esqueles del diari. Em sabria molt de greu que algú dimitís de viure per jo haver augurat, també profèticament, que d’aquí a cent anys, tots calbs.