Aviat oblidem els bons amics, aquells que ens ajuden a superar els tràngols més difícils amb la història més encertada per a cada moment; la que ens cal per reflexionar, la que necessitem per estimar, la que agraïm per somriure o la que ens ajuda a oblidar. Aquest agost, mes d’onada de calor, incendis mediambientals i crisis socials arreu del món, ha estat dur pels mortals que no tenim vacances de la crua pel·lícula quotidiana; però ha estat ideal per reconciliar-nos amb aquest company d’intimitats que il·lumina les foscors de l’angoixa personal i l’estrès mundanal: El cinema.
En un d’aquests escassos moments de descans, cercant la fugida de la pressió com els estiuejants busquen el racó de platja solitària, sense temps per fer ni una fugaç escapada a la vall fresca o la caleta propera i nostrada; ha estat allà com el refugi que ens anima a fer volar la imaginació, relaxar-nos, sentir-nos lliures i carregar piles des de la butaca, per airejar l’estiu que ens ha tocat viure.
Compartint les emocions amb els pocs espectador que m’envolten, em pregunto com és possible que algú es pugui plantejar que aquesta meravella pot desaparèixer. Ignoro si és el setè, però no tinc cap dubte que té tots els sentits per ser catalogat com un dels primers arts, poderós en tant que popular, que tenim a l’abast en moments de grisor, capaç de posar-hi el guió per transformar qualsevol cosa en emoció.
No, soferts i estimats lectors, ni el streaming ni la pandèmia han pogut apagar la brillantor de la gran pantalla; la mateixa que aixecava els ànims als espectadors que en èpoques cruels, quan les guerres bramaven a Europa o a l’Espanya en conflicte, no van deixar d’omplir les sales per sentir-se més humans i menys vulnerables. El fenomen cinematogràfic continua entre nosaltres sense perdre l’essència, convidant-nos a entrar i veure la vida en gran format. Que cadascú reflexioni, pensi amb les estones viscudes al costat del meravellós fenomen que tan poèticament va homenatjar en Giuseppe Tornatore; i reconegui que més enllà d’un amic, en el cinema hi tenim un paradís.
Potser no s’estila fer un al·legat en aquests moments que es qüestiona la seva validesa i subsistència però, ens agradi o no, les sales d’exhibició continuaran sent una galeria d’art; un art que en el seu moment va passar del blanc i negre al color, igual que passarà a nous formats per fer callar als detractors.
El cinema, aquest inseparable company que forma part de la nostra pròpia essència, continuarà sent la pantalla oberta als nostres somnis, les nostres emocions i la nostra esperança. A un amic com aquest, que mai s’ha apartat del nostre costat, ni se’l pot oblidar ni se’l pot ignorar, cal abraçar-lo de tant en tant perquè quan el necessitem, sempre hi serà.
