Qui pensi que fenòmens tan transcendentals per la història de la humanitat com el comerç, les migracions o les exploracions s’expliquen només a partir de causes materials o polítiques s’equivoca. Com també va errat qui cregui que el turisme és tant sols una expressió del consumisme i el narcisisme dominants. Res de tot això es pot entendre sense afegir-hi un altre factor: l’instint nòmada, bellugadís i curiós (què hi deu haver darrera aquella muntanya?) que acompanya l’ésser humà des del primer paleolític.

Us faig aquesta reflexió de pa sucat amb oli per arribar a una conclusió fàcil: ni les pandèmies ni l’emergència climàtica posaran fi a la societat de la mobilitat. El què canviarà és la nostra manera de viatjar. Farem menys quilometres i els farem amb mitjans que utilitzen l’energia de forma més eficient. Simplificant: menys cotxes i avions i més bicis i trens. En aquests sentit fa temps que corre una màxima que diu que els vols de menys de mil quilometres s’han de substituir per trajectes en ferrocarril (si no hi ha mar entremig, naturalment). Aquesta seria la idea dels trens ràpids i, encara millor, dels trens nocturns amb els quals s’aprofita el viatge dormint còmodament.

Per veure com de lluny estem d’aquest objectiu, fem un repàs a l’actual panorama de connexions ferroviàries de llarga distància. Des de Barcelona l’únic tren nocturn que queda (quan jo era jove n’hi havia molts més) és el que va a La Corunya. De la Tor de Querol surt (i arriba) cada dia un tren nocturn a París i des de Portbou també però només els divendres d’estiu. Pel que fa als trens ràpids ,el panorama és forçà millor però encara molt lluny de l’objectiu. Una concepció de la mobilitat radial i nacionalista (espanyola) fa que Barcelona estigui molt ben connectada amb Saragossa i Madrid (i d’aquí amb Sevilla, Cordoba o Màlaga) i mig ben comunicada amb València. Pirineus amunt, des del 2014 la connexió també és raonablement bona amb Lió, Marsella i parís però la resta és un desastre. Veiem-ne alguns exemples: A Bilbao, un tren al dia, set hores de viatge. A Lisboa, més de 14 hores fent una volta impossible. A Brussel·les (la capital!!), no hi ha trens directes, cal fer un o més transbordaments i dedicar-hi tot el dia. A Torí, 10 hores. I a Munic, de 15 a 20 hores fent tres transbordaments mínim. Cap a tots aquests destins surten cada dia diversos vols que –a sobre!!!- són més barats.

Té remei, tot això? Evidentment. Només calen diners. Com els del pla Next Generation (els fons europeus) que en lloc de repartir-los entre els estats perquè cadascú decidís en què (i amb qui!!!) se’ls vol gastar, s’haguessin pogut dedicar (si més no una part) a modernitzar i incrementar el mapa ferroviari europeu, assegurant-nos així que la inversió responia realment als criteris de sostenibilitat, digitalització i cohesió anunciats. De passada, el projecte europeu hauria guanyat més prestigi, no només com a repartidora sinó també com agent transformador de la nostra realitat immediata.