Fins ara, Manresa compartia amb Tarragona i Girona un mateix dilema: per anar en cotxe a Barcelona calia triar entre pagar o patir. Pagar els peatges de les autopistes o patir les insuficiències i els embussos de les carreteres. A partit de dimecres de la setmana vinent, 1 de setembre, la capital del Bages es quedarà més sola amb l’indesitjable privilegi. Les vies de pagament de les capitals provincials passen a ser gratuïtes en finalitzar la concessió mentre Manresa continuarà encadenada a les barreres de peatge de la C-16, que activen el caixa cobri a Castellbell, Rubí i Vallvidrera. La pregunta és si els sofridors d’aquests peatges també hauran de pagar el cost de les autopistes ara alliberades. M’explico. Ja deuen saber que, a banda de l’amor de la família, quasi res no és gratis. Tot té un cost i un preu, i la qüestió sempre és d’on surten les misses. Hi ha bens i serveis que els paguen totalment els seus consumidors i usuaris, mentre que altres són finançats per les administracions amb els diners dels impostos, és a dir, entre tots. En aquells on coexisteixen una oferta pública i una de privada es dona la situació que els qui compren el servei privat estan pagant també, via impostos, el d’aquells que acudeixen al públic. Sanitat i ensenyament són exemples molt clars (i existeix un cert consens social a favor de mantenir la situació). La dualitat també es dona a les vies circulatòries: els usuaris de la C-16 paguen els seus corresponents peatges però alhora, via impostos, financen el manteniment, entre d’altres, de la carretera C-55 i l’autopista A-2 que formen la ruta alternativa. Ara també sufragaran, com la resta de ciutadans, les autopistes que passen de privades a públiques, i serà així fins que les autoritats competents decideixin si tornen els peatges (potser més barats), si implanten la famosa vinyeta de tarifa plana, o si deixen les coses tal i com estaran a partir de la setmana que ve. És a dir, fins que determinin qui es menja les factures.
