Ara, quan som a punt de donar per acabada la temporada estiuenca d’enguany, on tradicionalment ens agafem vacances, pot ser un bon moment per reflexionar sobre el fenomen del turisme. Aquest és històricament força recent, un segle a tot estirar. I encara exclusiu de les societats occidentals desenvolupades, on hi ha uns mínims recursos (i no pas per a tothom!) econòmics per destinar al lleure i laboralment hom té dret a la festa remunerada. Entenent, naturalment, el turisme com el viatge de plaer, ja sigui per conèixer món, descansar en indrets diferents o gaudir d’activitats lúdiques més o menys exòtiques i gens convencionals.
Ja sigui a prop o ben lluny la majoria de la gent surt, poc o molt, uns dies de casa seva a explorar indrets diferents d’on habitualment es mou. Tot aquest moviment humà, individual o en grup, espontani o planificat, ha generat al seu voltant una activitat econòmica concreta i rellevant: hoteleria, restauració, agències de viatges, transports, equipaments culturals… I a partir d’aquí han vingut, lògicament, problemes quan la planificació ha estat insuficient: massificació, desastres paisatgístics derivats d’un urbanisme desenfrenat de temporada, contaminació, banalització kitsch de les cultures autòctones, etc.
Certament, no és fàcil per a les zones receptores de turistes no caure en el miratge de creure que aquest dinamisme econòmic és el més important a tenir en compte. De fet, quan acaba sent prioritari trenca l’equilibri i el fa vulnerable a la inestabilitat del sector, la qual cosa s’ha fet ben evident arran de la crisi pandèmica actual. A banda que transforma excessivament el paisatge, urbà o natural, i constitueix un cert maldecap per als seus habitants permanents o principals. Costa, per altra banda, trobar un terme mig i la competitivitat extrema acaba creant un model laboral massa precari per als qui s’hi dediquen. I el desmantellament d’altres actius productius esdevé aleshores un desastre.
Crec, personalment, que el turisme de masses no té un gran futur atesa l’emergència medioambiental i energètica que ens cau a sobre. I que els viatges low cost no aporten res de bo. Això no vol pas dir que no hagin d’estar a l’abast de tothom i tornem a l’elitisme d’un segle enrere. Cal ser imaginatius i potenciar un model sostenible i reposat en què el viatger es pugui mimetitzar amb el lloc que visita, sense riuades exagerades i desenfrenades de gent. I on allò que veu i viu sigui genuí, no pas decorats de gust dubtós farcits de tòpics; i canviant o amagant interessadament, com en el cas català, tot allò que és propi en pro d’una imatge d’espanyolitat uniforme que és ben fraudulenta.
Ha estat el cas de diversos indrets de Catalunya i, especialment, de Barcelona, una capital atractiva a nivell comercial i cultural que als darrers trenta anys s’ha transformat excessivament. Ho explica molt bé Ramon Aymerich, presentant alhora les incerteses de futur, en un assaig breu i lleuger: «La fàbrica de turistes. El país que va canviar la indústria pel turisme» (ed. Proa). No podem pas negar que el fenomen turístic esdevé un bon catalitzador de l’activitat econòmica d’un lloc. Tot va interconnectat i no és assenyat estigmatitzar-lo. Però ara toca, ben segur, redefinir-lo. En sabrem?
