Un Estat que administra el 42% del PIB del seu territori (52% l’any passat, per la pandèmia) és tanmateix incapaç d’evitar els botellots. Entre la gosadia generacional dels protagonistes, els jutges més garantistes de la llibertat individual que de la seguretat col·lectiva (excepte si és la segura unitat de la pàtria) i el desprestigi d’una autoritat massa entretinguda en la política de saló, les concentracions nocturnes amb més alcohol que mascaretes es multipliquen i provoquen lamentacions del tipus «algú hauria de fer alguna cosa», on la indeterminació del subjecte «algú» revela la incapacitat de fer propostes operatives. Des de la meva talaia de jubilat rondinaire podria declarar que ja s’ho faran, que més en moren a les guerres i que suïcidar-se no és delicte, però em preocupen els darrers anys de la meva vida, que si compleix les mitjanes estadístiques encara ha de fer una certa cursa. Temo per la pensió que m’hi espera, perquè la seva quantia serà proporcional a la capacitat cotitzant de la generació que ara mateix ocupa les platges i les places sense contenció i s’aplega aquí i allà com si la cucafera Delta no estigués en plena ofensiva infecciosa. Estic en contra dels botellots perquè aquesta alegre jovenalla despreocupada em pot deixat amb una mà al davant i una altra al darrere si insisteix a agafar la fotuda malaltia i a causa d’això uns es moren, altres queden incapacitats per la síndrome de la covid persistent, i entre tots disparen una factura sanitària que acabarà, vulgues que no, repercutint en els altres àmbits de la despesa pública, perquè en els anys vinents també haurem de pagar el deute d’aquest 10% del PIB que l’Estat s’ha gastat de més entre hospitals i els ERTO el 2020, i el que sigui que li costaran enguany. Així que, si us plau, alegre jovenalla noctàmbula, encara que els boomers us haguem deixat un món de merda, tingueu caritat, porteu-vos bé i guardeu la salut necessària per pagar-me la pensió dels anys que em quedin.
