Aquest estiu he tingut el privilegi de passar uns dies a Cadaqués. Quan t’hi acostes t’adones que vol ser l’epicentre del Procés. Un mural pintat a la paret de la carretera et recorda que estem en lluita, i només arribar-hi, a la rotonda d’entrada et trobes una estelada blava i una ensenya amb els colors de l’arc de Sant Martí. El cert és que el nombre d’estelades als balcons, del color que sigui, no és cap exageració. Quan passeges, continues estant al bell lloc de mar que ha estat sempre, amb els seus carrers empedrats i costeruts, i les seves petites cales on s’apleguen un bon grapat de banyistes. A les boies hi ha amarrats vaixells esportius de tota mena, però soó majoria els de vela llatina.
Fa la impressió que a la majoria de la gent li importa un rave l’alliberament nacional, però passejant és fàcil de trobar-te per allà alguns líders acabats de sortir de la presó i algun presentador de la teva televisió. El cert és que si no fos per aquests detalls, l’ambient és més o menys el mateix que en altres indrets de la Costa Brava. Pels carrers sents parlar tres llengües, en aquest cas la tercera és el francès, i a les botigues, bars i restaurants t’atenen majoritàriament en castellà, el servei és d’origen forà. Com en tot, hi ha excepcions, en un dels restaurants de més renom, tot i que la qualitat és més que justeta, si ets un català castellanoparlant no et sentiràs ben tractat, la propietat s’encarrega de fer-t’ho saber.
Allà no van fer gens de cas a la campanya que va muntar, als anys 90, el nacionalisme català en contra de Salvador Dalí, quan declarà hereu universal a l’Estat espanyol. Mentre que a tot el país es va treure el seu nom de carrers i centres públics, a Cadaqués tot et recorda el magistral pintor, una estàtua de l’artista et dona la benvinguda al passeig marítim, i són molts els indrets on fotografies et recorden les seves llargues estades a Port Lligat.
Aquest epicentre del procés, com tot en aquest país, és més institucional que real. No sembla que la gent que viu allà estigui per fer gaires revolucions. En la seva immensa majoria tot es veu normal, si ho voleu, es nota que és un turisme de manera majoritària familiar i de poder adquisitiu alt, però poca cosa més. Per confirmar-ho, els preus de l’habitatge a les immobiliàries tomben a terra, tant sigui de compra com de lloguer. Una curiositat, la senyera de l’arc de Sant Martí, tampoc no sembla que atregui més membres de col·lectius LGTBI que d’altres indrets, fins i tot al bar on la bandera el presideix tampoc té gaire poder d’atracció d’aquests col·lectius. El nudisme és nul i és prohibit gairebé a totes les cales accedir-hi amb gossos. No veus pidolaires enlloc i no sembla que hi hagi okupes, ni gent que visqui en comunes.
En lloc de l’epicentre del procés sembla l’epicentre de les elits benestants. El govern municipal és de les CUP. No em diran que no és una contradicció, en un dels indrets més selectes del país, hi governa l’esquerra anticapitalista. O potser no?
