Tenim a Catalunya, tres dones guerreres, autèntic flagell contra tebis i conformistes amb el procés independentista. Són autèntiques representants del sector dur, inconformista, partidàries d’un nou embat, costi el que costi. Res ha d’aturar la lluita cap a la llibertat, segons l’entenen elles. I pobre del qui es posi pel davant, serà atropellat, pels autèntics «representants» de la pàtria catalana.
Parlo, de Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya, encausada per diversos suposats delictes, d’Elsa Artadi, diputada al Parlament i presidenta del Grup Municipal de Junts per Cat, a l’Ajuntament de Barcelona, i d’Elisenda Paluzié, presidenta de l’ANC. Totes tres ens ofereixen, setmana sí, setmana també, mostres clares de la seva fermesa contra la tebiesa dels seus, però sobretot dels poc de fiar, d’ERC.
Laura Borràs ha trobat l’altaveu de la presidència del Parlament de Catalunya i li ha agafat gust, de manera que no pot estar quieta i encara menys callada. Res a veure amb la callada, eficient i admirable funció dels presidents Heribert Barrera, Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy, Joan Reventós, o Joan Rigol. No, ella està per sortir de l’ordre i ser flagell contra tots els tous i poc convençuts lluitadors contra Espanya. No s’hi val contemporitzar ni donar temps al diàleg, cal actuar, de manera ferma i ràpida. El temps no espera.
Elsa Artadi no vol quedar enrere. Ha de fer-se el seu lloc, en el Parlament i a l’Ajuntament, no sigui busquin una altra cap de llista pel 2023. I qualsevol mostra de fredor o poc convenciment pot ser letal, tal com van les coses en el seu partit. Toca posar en dubte i criticar tots i cadascun dels passos que doni ERC, i per descomptat malparlar de tot el que vingui de Madrid. Res de bo pot venir d’allà, perquè si és bo, ens hem de malfiar, no sigui que ens vulguin convèncer. Aquesta és la segona guerrera.
I heus aquí la tercera. Elisenda Paluzie, autèntic flagell de tous i poc mobilitzats, sobretot quan s’acosten dates assenyalades en què la gent s’ha de mobilitzar. Després ja doblarem o triplicarem el nombre d’assistents, però d’entrada n’hi ha d’haver molts. Només així justificaran les despeses fetes i els esforços dedicats. I què diu, aquesta guerrera? Doncs que cal tornar a la lluita i, si cal, declarar la DUI (declaració unilateral d’independència) conscients que això pot provocar «unes setmanes o uns mesos de caos, de manca o confusió d’autoritats», però bé, tot sigui per la causa.
Totes demanen esforç i sacrifici als catalans, perquè l’embat, la causa, s’ho val. I què són uns mesos o uns anys de sacrifici, si la joia final s’aconsegueix? Quan escolto aquests abrandats discursos, penso en els elevats sous mensuals. Alguna d’elles amb cotxe oficial inclòs, i totes amb amplis despatxos, ben equipats i ben servits, i amb comptes corrents que ja m’agradaria tenir jo mateix.
Pel camí, obliden més de dos milions de catalans, que no arriben a finals de mes, perquè en un any no cobren el que elles, en un mes. Tampoc tenen en compte altres dos milions que no comparteixen la via de marxar d’Espanya i de la UE. Que fàcil és ser revolucionària de saló, en un país, amb arrencades de cavall i parades d’ase!
