En anteriors articles he parlat de la complementarietat i de la interdependència que hi ha entre Barcelona i la resta del país. Essent així, seria lògic que ambdues parts donessin mostres de reconeixement mutu. A veure, doncs, si això es reflecteix en els noms dels carrers tant de la capital com dels municipis de la Catalunya Central (concretament, examinarem el cas dels 60 pobles i ciutats de més de 1000 habitants de la regió central, i comprovarem si els seus noms són presents als carrers de Barcelona, i viceversa).

El resultat de la recerca és el següent: un terç dels nostres municipis més grans són presents al nomenclàtor de carrers de Barcelona. Per districtes, els districtes on hi trobem més carrers dedicats a les viles de la Catalunya Central són Gràcia –7 casos– i Sarrià-Sant Gervasi –6–, mentre que els 6 casos restants es reparteixen entre Nou Barris, Sants-Montjuic, Ciutat Vella i l’Eixample. No hem comptat els supòsits en què carrers barcelonins fan referència a personatges que porten el mateix nom que determinades ciutats nostres (com passa amb Manresa o Solsona).

A la inversa, el nomenclàtor de vies urbanes del 65% de les 60 viles «centrals» en qüestió es recorda de Barcelona, ja sigui en forma de carrer –32 ocasions– o de plaça –3–, carretera –3– o passatge –1–. Una singularitat la constitueixen els pobles d’aquí que tenen carrer a la capital però que en canvi al seu carrerer no hi apareix Barcelona (Folgueroles, La Pobla de Lillet, Monistrol de Montserrat…).

En conclusió, la Catalunya Central homenatja més Barcelona –atribuint-li carrers– que no pas a la inversa. Per descomptat que, a part del nom del municipi, els carrers d’aquí i d’allí també poden estar consagrats –a banda de les viles com a tals– a personatges, llocs o esdeveniments del territori, i efectivament trobem a la capital catalana carrers del Pedraforca o de Montserrat, i també de Jaume Cascalls –escultor berguedà–, de Jaume Freixa –mestre d’obres de Vilada–, de Francesc Ribalta –pintor solsoní– o d’Enric Prat de la Riba, entre molts altres, de la mateixa manera que als nostres municipis hi ha vies dedicades a prohoms i fets barcelonins (des de Montserrat Roig a l’11 de setembre). Però s’intueix que la proporció de referències creuades no deu ser gaire diferent de l’abans descrita.

Per acabar, una curiositat: al voltant del segle XIV, municipis com Igualada, Moià, Santpedor o Tona havien demanat no TENIR un carrer a Barcelona, sinó SER un carrer més de la capital, és a dir, volien la unió amb Barcelona amb la fórmula del carreratge, una institució (no només utilitzada per Barcelona, sinó també per altres ciutats com Girona, Vic o Vilafranca) que va sobreviure fins al segle XVIII i en virtut de la qual la vila peticionària era considerada com un carrer més de Barcelona i els seus habitants gaudien dels mateixos drets i privilegis que els de la capital. Segons com vagin les coses en el futur, ves que no haguem algun dia de recuperar aquesta idea.