Un dels pares fundadors de la geopolítica, Halford Mckinder, defensava a la primeria del segle XX que la geografia del planeta determina que, per tal de poder ostentar una hegemonia mundial, cal dominar el que ell en deia el «Heartland», un pivot geogràfic que s’estén des de la zona central de Rússia al nord fins a l’Afganistan al sud. Un altre dels mestres de la matèria, Nicholas Spykman, teoritzava quaranta anys després que, en realitat, allò que ha de dominar un aspirant a controlar el món és el «Rimland», la línia de costa que comença al mar Roig, forma un arc per sota del Pakistan i l’Índia i puja cap a Xina. En la teoria del pivot, Afganistan és determinant; en la de l’arc, és un dels actors secundaris ben situats. I això es reforça amb dues obsessions. Una de les obsessions estratègiques de Rússia, tancada entre mars glaçats per on la marina de guerra no pot circular durant bona part de l’any, és tenir via lliure cap als mars temperats a través del Bòsfor, Síria i Afganistan/Pakistan. Una de les obsessions estratègiques de Xina, tancada entre els deserts interiors i uns mars plens de rivals, és trobar una sortida cap a l’espai lliure de les costes del mar d’Aràbia, on pot arribar pel Pakistan, potència nuclear amb aspiracions, però també per la petita franja de frontera que té amb l’Afganistan. O sigui que el país que Estats Units acaba de perdre és omnipresent en els somnis humits dels seus principals rivals des de fa un segle. No és simplement un secà. Com ho poden haver fet tan malament? Una altra vegada?
A «La venganza de la geografia» (2017), Robert Kaplan escrivia: «En una època en què un míssil teledirigit pot ensorrar una casa a centenars de quilòmetres de distància sense tocar la del costat, petits grups irregulars de soldats amb turbant poden aprofitar les característiques del territori per posar contra les cordes una superpotència. L’Afganistan està tan dividit pels conflictes tribals com quan hi va arribar Alexandre el Magne. La venjança de la geografia és clara». A «Afganistan, crónica de una ficción» (2012), Mònica Bernabé explicava el que li diu un tinent sobre els soldats de l’exèrcit oficial afganès: «Quan plou no volen patrullar. Així és impossible que vencin els talibans». I continua: «De fet, els soldats afganesos no tenen posat de militars. Alguns es posen el casc com si fos una boina, altres porten les botes descordades, i la majoria semblen cansats. ‘Miri, en realitat a nosaltres no ens agrada lluitar’, em va dir un oficial. Nosaltres estem en això per la paga, 180 euros al mes». Tanta CIA tanta CIA, i sembla que van ser els darrers a entendre-ho.
