De la importància material i simbòlica dels diners a les nostres vides en dona fe la llengua, que manté vives expressions vinculades a monedes que fa anys i panys que han desaparegut. Del segle XX XIX ens arriben paraules (gairebé totes manlleus del castellà) com «quartos» (d’una antiga peça anomenada «cuarto»), «xavos» (una evolució d’«octavo», una altra antiga moneda), «rals» (de «reales»), «calderilla» (monedes fetes amb coure, com les calderes), cèntims (de pesseta, no d’euro!) o els més recents «duro» (cinc pessetes) i «pela» (de pesseta).

L’euro també ha patit la lògica i saludable mutació fonètica. En un principi ho dèiem a l’espanyola, amb la o final sonant com a o tancada, i ara ja hem fet la reducció vocàlica i acabem la paraula amb so de u.

El que també ha canviat i de forma accelerada és l’ús (el desús, en realitat) de les monedes o bitllets físics. Targetes, banca digital, bizums i altres gadgets estan desplaçant fins a fer pràcticament desaparèixer el diner convencional. Malgrat que el Tribunal General de la Unió Europea adverteixen que obligar a fer pagaments a través d’entitats o mecanismes financers vulnera drets individuals, la Comissió Europea ha proposat limitar els pagaments en efectiu a quantitats inferiors a 10.000 euros i el Regne d’Espanya, amb l’excusa certa però parcial de perseguir el frau fiscal i escanyar el diner negre, ha reduït aquest límit als 1.000 euros. Tota la resta s’ha de passar pel banc. I això planteja dubtes ètics i legals importants perquè, com sabeu, a través dels nostres pagaments es pot saber pràcticament tot de nosaltres, on som en cada moment, què mengem, quant tenim, què o qui ens agrada, què llegim o mirem...

També és cert, però, que aquesta prohibició de fer determinats pagaments en efectiu a la majoria no ens canvia excessivament la vida perquè, per comoditat, ja ens hem passat igualment a la digitalització. Però sí que planteja una oportunitat: si l’administració t’obliga a fer servir una eina, també te l’ha de proporcionar. Dit d’una altra manera, si tenir els diners al banc es converteix en obligatori, els bancs, o un banc com a mínim, han de ser públics. Si algú ha de tenir excés a les meves dades, millor que sigui l’administració, a qui podem exigir comptes i en podem votar els responsables, i no un consell d’administració, que no podem escollir i que, a sobre, en fa negoci.

Arran de la crisi del 2008 vam (tornar a) saber que una banca pública és necessària, per intercedir en fenòmens especulatius i per garantir accés al crèdit, ara sabem també que és tracta d’un servei públic imprescindible. I com que ens hem dedicat, els darrers 30 anys, a destruir les que ja teníem i hem de començar de nou, i com que gastem una moneda d’àmbit supraestatal, el més lògic fora que la nova banca pública, amb seus físiques (poques) i electròniques, fos també d’abast europeu (zona euro, com a mínim) i vinculada a l’entitat emissora de l’euro, el Banc Central Europeu.