L’historiador i filòsof italià Benedetto Croce, tenia bona part de raó afirmant que «La història consisteix essencialment en veure el passat amb els ulls del present i a la llum dels problemes d’ara».
En relació al tema una emocionant experiència que sovint evoco és la inesborrable imatge viscuda al mausoleu de Dante Alighieri, al centre de Ràvena, ciutat on just el dia 14 de setembre d’enguany es compleix el sisè centenari d’aquella data del 1321, en la que allí expirà l’autor de la Divina Comèdia, obra poètica universal i culminant exemple de la transició literària de l’Edat Mitjana al Renaixement.
Amb una trama argumental de profunda inspiració cristiana pròpia de l’època, l’obra té com a fonamental protagonista el propi Dant, que s’hi mostra acompanyat per Virgili l’excels poeta clàssic i Beatriu, el seu sacralitzat i inextingible amor platònic.
Els tres es constitueixen en testimonis de l’imaginari destí post mortem d’una plèiade de personatges històrics als que per la seva conducta terrena, a criteri personal i a voltes agosarat del propi autor, són lliurats sigui a l’irredimible pou infernal, sigui a passar per l’adreçador dramàtic del purgatori o a la gloriosa claror celestial. Més enllà de la dimensió literària o moral del llibre el què bàsicament m’interessa d’aquest article és un breu anàlisi de la seva dimensió històrica.
Nascut a Florència, l’arrelament i implicació de Dant a la ciutat feu que per allà a l’any 1300 ja hi ostentés destacats càrrecs polítics com a membre del Consell dels Cent, i militant a la facció «blanca del partit güelf», defensora del papa com a sobirà de l’Església però alhora radicalment adversària de la seva immissió en els afers polítics.
I fou precisament en aquell període que es produí la frontal topada del genial poeta amb el pontífex Bonifaci VIII, que pretenia l’ocupació de Florència i la seva annexió als Estats Pontificis. El trist episodi històric conclogué amb Dant condemnat a l’exili perpetu i advertit que, cas de retornar a Florència, seria immediatament executat. Fou en aquells darrers anys de la seva vida d’exili a ciutats diverses i finalment a Ràvena, que escrigué la Divina Comèdi”. La seva lectura avui, sis segles després és germen de continues i reflexives interpretacions.
Fins alguna, al principi, (Cant III) tan reconfortant per a nosaltres com la lloança a la nostra reina Constança, esposa de Pere el Gran, com a «mare de l’honor dels dos regnes» quan els Països Catalans ja eren una realitat territorial i somni de futur.
I altres, francament vituperables, com les dedicades al papa Bonifaci VIII (Cants XIX i XXVII) a qui Dant tingué el just valor d’enfonsar-lo a l’infern entre simoníacs i corruptes.
Altrament avui que la notícia imperant a la premsa mundial és la recuperació de l’Afganistan pels talibans amb la conseqüent negació de llibertats i la inquietud per futurs atemptats terroristes, penso que s’escau rellegir el cant XXVIII (29,30) de l’obra, on apareix Mahoma, com l’imperdonable trencador d’aquell Cristianisme al qual el propi Dant ja havia obert les portes del Renaixement i que quatre segles després, fou capaç de coexistir amb la Il·lustració fins a dia d’avui. I tot això enfront a catorze segles d’obstinat i radical immobilisme islàmic.
I acabo amb una curiosa i no menys vandàlica coincidència. Hi ha proves que a banda dels projectats atemptats d’Al Qaeda, a les Torres Bessones, el Big Ben o la Torre Eiffel, tampoc no hi mancava el de Ràvena, al Mausoleu de Dant, per haver estat el condemnador de Mahoma al foc etern.
En fi, recordant Crocce, per a l’islamisme radical la història consisteix en anar contemplant el passat amb els mateixos ulls del passat.
