Enyoro les festes majors d’abans. Les de fa 3 anys, vull dir, quan no hi havia aquest malson de la covid. Podies anar als actes que volies dels programats a carrers i places. Si no et feia el pes te n’anaves a un altre. Cap problema. I així durant tos els dies de festa. A Manresa, que és la festa major que he viscut més aquests últims anys, i la de resta de ciutats i pobles.
Sobretot el que enyoro és això, passejar i anar d’un lloc a l’altre, a vegades sense rumb fix i a vegades amb la intenció d’anar a veure un acte cultural o festiu en concret. Sovint et quedaves parat on menys t’ho esperaves. Ara no. Has de preveure molts dies abans què aniràs a veure i què no perquè ho has de reservar. I per això es necessita ser molt previsor, cosa que, confesso, no acostumo a ser massa. És més que lloable la voluntat de l’Ajuntament de Manresa de celebrar una festa major segura. Ja ho va fer l’any passat, quan tot semblava que s’enfonsava definitivament sense cap remei -a molta gent la covid l’ha enfonsat- i va ser un dels pocs que va apostar per mantenir cert esperit festiu i cultural. Sense aglomeracions, això sí, cosa que ens ha fet perdre l’enyorat correfoc per segon any consecutiu. A veure si a la tercera va la vençuda.
Ens han obligat a canviar els costums i, de fet, trobo que ens hi hem acostumat prou ràpid. Ara et pares a una cua al carrer davant el forn de pa, posem per cas, i demanes amb tota la naturalitat del món allò que, amb tot el respecte, semblava de iaies: qui és l’últim?
En el cas de les festes majors, i a la de Manresa en particular, hem hagut d’estar extremadament a l’aguait per reservar les entrades abans no s’esgotessin. Missió impossible en alguns casos, i culminada amb èxit en altres. Tot i que no sé perquè en alguns moments he tingut la sensació que algú coneixia a l’avançada alguna drecera. Però això són figues d’un altre paner. S’ha anat a on s’ha pogut, no a tot arreu on s’ha volgut. I això és el que enyoro.
I dels botellots? Què me’n dieu? No m’agraden. Ja no m’agradaven abans, perquè us recordo que n’hi ha hagut sempre amb més o menys intensitat, de botellots. L’únic problema és que ara hi ha un convidat no desitjat d’excepció: la pandèmia. El que em demano en aquest cas és: què hagués fet jo amb 15, 16, 18 o 20 anys... Doncs què voleu que us digui? Entenc perfectament les ganes d’esbafar-se dels joves en un any que per ells deu haver sigut més que merdós. Amb seny i civisme, això sí. Tonteries, poques.
