La commemoració el 2020 dels 50 anys de la mort de Josep Carner, el poeta noucentista per excel·lència, al seu exili de Brussel·les va comportar una represa dels estudis i les edicions a l’entorn de la seva obra. Al costat de la labor ingent impulsada pel comissari de la commemoració, el professor Jaume Coll, marmessor literari de Carner, vull destacar el volum Vigència de Josep Carner, un interessantíssim número extraordinari de la «Revista de Catalunya» coordinat per Jordi Manent. Doncs bé, llegint A l’enforcall, el llibre amb què Francesc J. Gómez va guanyar l’edició de 2019 del prestigiós Premi Gabriel Ferrater, he tingut la sensació de retrobar la qualitat exigent i exquisida de Carner tant en el rigorós treball de la forma com en el gruix i la densitat del pensament i del sentit. A l’enforcall és un volum estructurat en tres parts (En terra d’ombres, En mon ribatge i Vora l’eixida), un poema coda o epíleg (La mansarda) i unes notes (Marginalia) que ens acompanyen a l’hora de situar els textos precedents en les seves referències i les seves fonts. La tria i el significat del títol esdevenen transparents amb la citació, a l’inici, d’un vers de la cançó de Cerverí de Girona «Axi con cel c’anan erra la via» que ressona a la Divina Commedia de Dante Alighieri; és a dir, l’enforcall com a metàfora del laberint de la vida i les cruïlles que hem d’afrontar. Francesc J. Gómez ha tingut una cura extrema a l’hora de cisellar el cos del poemari en vint-i-set dècimes en decasíl·labs i una sextina final, magníficament construïda, a La mansarda. Si el ritme intern dels poemes respira amb precisió i la pell sonora dels versos resol amb una melodia subtil i minuciosa els jocs de contrastos i equilibris entre sons, dins A l’enforcall Francesc J. Gómez ens ofereix sovint una successió fascinant d’imatges oníriques on de vegades intuïm l’exuberància visual de J.V. Foix. Ens trobem, a més, davant d’un autor que és un filòleg expert en literatura medieval i un gran especialista en Ausiàs March. La riquesa de referents que nodreixen la mirada de Gómez i que van des del món bíblic fins a T. S. Eliot o Baltasar Porcel passant pels clàssics grecs i romans, els trobadors medievals, Dante, Jordi de Sant Jordi o March, li aporten una consciència d’humanitat que transcendeix una experiència concreta o un moment històric. A l’enforcall és el llibre d’un home culte i reflexiu, d’esperit crític, que recorre a la mitologia i al simbolisme per confrontar-se amb el present i amb el destí humà. Ho fa des d’un cert escepticisme, però alhora als seus versos hi alenen amb força el desig i el goig. Sí, Francesc J. Gómez ens hi parla de l’amor i de l’oblit, de la memòria en què ens reconeixem i de la celebració i la nostàlgia de la llum: «Ara que un mar d’aram mor a la platja/ i el ponent s’arroenta, alço la copa/ i escuro a poc a poc, mirant a popa,/l’enyor de l’hora dolça al teu ribatge,/un vi de pura llum, sense solatge.»
