Primer dia de setembre. Primera setmana de retorn a la dinàmica política ordinària, amb els talibans a Kabul, la llum pels núvols i la resta de trencacolls si fa no fa com estaven al juliol. Els dono una notícia que serà bona o dolenta segons qui la llegeixi: no és cert que Pere Aragonès hagi ajornat el referèndum fins el 2030. La fascinació per les dates porta sovint a simplificacions enganyoses. Al president de la Generalitat li van preguntar pels Jocs d’Hivern del 2030 i ell va mostrar-se confiat que llavors Catalunya ja seria independent, però es va negar a posar dia i any a la votació. L’independentisme ja s’ha complicat prou la vida amb terminis que provoquen decisions immadures i salts al buit sense paracaigudes. El també coordinador d’ERC –a qui Junqueras li està deixant molt d’espai– està en mode Simeone: vol guanyat la independència igual com l’entrenador de l’Atlético vol guanyar la lliga, i tots dos s’ho plantegen «partit a partit». Qui també s’escapoleix de posar dates és Jordi Sànchez: el secretari general de Junts per Catalunya diu que «ningú no proposa la unilateralitat per exercir-la en aquest moment», però això «no vol dir que hi hàgim de renunciar». I si ho fessin es guardarien prou d’explicar-ho, perquè el primer que digui «la independència no és possible» serà lapidat al mig de la plaça. El Govern anirà amb divisió d’expectatives a una taula de negociació amb l’homòleg espanyol i l’única incògnita és quant trigaran a confessar-se i a confessar que ni l’amnistia ni l’autodeterminació seran mai fruits d’aquest arbre, per molt que el reguin. Aquell dia sonaran les trompetes del «ja ho dèiem», i amb el canvi d’estratègia arribarà la incògnita de quant trigaran a confessar-se i a confessar que la via unilateral requereix una força pròpia i una feblesa del contrari que tampoc no es donen. Mentrestant, els mariners d’Ulisses bé caldrà que pesquin peixos i els posin al cove per anar menjant mentre el patró traça noves estratègies per arribar a Ítaca.
