Manresa és un «quasi». El titular de premsa diu: «Catalunya, quasi lliure de peatges». Aquest «quasi» és força extens, però Manresa n’és la cruïlla, la placa giratòria, la rotonda distribuïdora, el punt de trobada d’una gran part. A Manresa s’hi troben l’eix transversal, que paga peatge a l’ombra (és a l’ombra perquè el paga la Generalitat a l’empresa concessionària, és a dir, que el paguem tots els catalans amb els nostres impostos i en proporció al nombre de vehicles que hi circulen, però els conductors no se n’adonen); l’eix diagonal, que es troba en la mateixa situació, i l’eix del Llobregat, que té dues parts: la meitat nord, gratuïta en aparença, és de peatge ombrívol, i la part sud, entre Manresa i Barcelona, és de peatges tradicionals, aquesta antigalla que ja no martiritza els qui es desplacen per l’autopista de la Mediterrània entre la Jonquera i Ulldecona, ni els que van de les comarques litorals a les terres de Ponent –i més enllà, a l’Aragó–, ni a la bona gent del Maresme, que van estrenar a Catalunya l’invent de llançar unes monedes en una mena de cistell perquè s’aixequés una barrera. En els segles del feudalisme els senyors construïen ponts en les seves terres i cobraven per deixar-hi passar; quan se suposava que aquell sistema polític i econòmic ja havia passat a la història, els estats van inventar les concessions de túnels i autopistes que els permetien presidir les inauguracions sense tocar els pressupostos, sempre escassos en opinió de tots els ministres (excepte el d’Hisenda, que sempre els troba excessius); ara les concessions reverteixen a l’administració, s’aixequen les barreres tarifàries i els soferts usuaris ho celebren sense deixar de rondinar per tots els anys passats, però hi ha aquest «quasi» de persistent incomoditat que provocarà una fiblada diària en l’ànim de tots els usuaris de la ruta bandejada de l’alliberament; mentre paguen a Castellbell, a Rubí i a Vallvidrera, pensaran: Senyor, perquè ens has exclòs de la teva gràcia?
