S’acaben les vacances per a la majoria. Adeu als festivals d’estiu, adeu a la programació ‘refrescant’ de les ràdios i televisions i adeu a les cues per disposar d’un forat a la platja o per pujar un cim pirinenc. La motxilla de l’estiu hauria d’estar plena de generoses notícies amb les quals respirar fondo i veure que la humanitat és capaç de progressar. Ha arribat el setembre i constatem que de miracles, pocs, i si en volem, hem d’anar a Lourdes.

La serp periodística estiuenca ha estat el futbol i, en especial, el Barça. Amb Laporta de president tot havia de ser possible. Ell havia de fer el primer gran miracle, com Jesús a les bodes de Canà, que va convertir l’aigua en vi. La decepció és que el flamant i lluent president no ha estat capaç de fer transitar el club de la depressió a l’alegria. Al final, qui havia de ser el líder salvador s’ha d’encomanar als joves del planter per fer aflorar un bri d’esperança entre el personal. Com molts polítics, en període electoral, va transmetre unes expectatives que, en la realitat, no s’han complert. Ni surten els números, ni s’ha retingut a Messi, ni Griezmann ha estat revulsiu, ni s’han pogut vendre uns quants futbolistes comprats a preu d’or i que ara no els volen ni a preu de fira. Vaja, cap miracle.

Tampoc ha estat possible que es fes el miracle d’arribar al setembre sense que molts mitjans dediquin estones i espais a parlar de la síndrome postvacacional, un suposat trastorn que només és possible en societats occidentals on ens psicoanalitzem per detectar si estem més bé a la platja o asseguts davant d’una pantalla a la feina. Com dirien els nostres avis, pocs maldecaps tenim si hem d’anar a l’especialista perquè ens doni eines per readaptar-nos a l’activitat laboral.

Hem d’anar a Lourdes per demanar que els jocs paralímpics deixin de ser el tercer plat de l’actualitat. Poca atenció, poques notícies, poques retransmissions, poques entrevistes, poc màrqueting per gaudir de la capacitat d’una part dels humans per assumir objectius gairebé impossibles. Molts diners i molts drets d’imatge al voltant de les grans estrelles del futbol i pocs recursos, o nuls, perquè persones discapacitades tinguin el dret a preparar-se i viure de l’esport. En aquest context és normal que una entitat d’aquest territori que practica l’esport en aquest àmbit hagi de remoure cel i terra perquè algú els ajudi a finançar la seva activitat.

En la propera peregrinació a Lourdes li demanarem a la mare de déu que no s’oblidi d’aquestes comarques interiors quan s’alliberin peatges; que il·lumini als que s’encarreguen de fixar el preu de la llum; que posi seny als que desconfien de les vacunes i als que desafien al contagi; que acabi amb els radicalismes i els fonamentalismes religiosos que tenallen llibertats i seguen vides humanes...

És evident que els nostres desitjos i precs els hem de demanar a Lourdes perquè fa temps que els reis, especialment els d’aquest estat, ja han perdut la seva màgia. En canvi, al santuari del sud de França ja porten quantificats més de setanta miracles validats i més de 7.000 persones que s’han curat sense explicació científica. Que quedi clar, però, que la certificació dels miracles van a càrrec de persones i organismes que depenen de l’església catòlica.