Aquests dies s’han eliminat uns quants centenars de quilòmetres de peatge a les autopistes catalanes. I simultàniament s’ha posat en circulació l’enllaç entre l’A-2 i l’AP-7. Dues bones notícies que beneficiaran molts particulars i moltes empreses que les esperàvem amb candeletes. No és la fi completa de la sangonera dels peatges, com és prou sabut, però déu-n’hi-do.

Davant d’aquestes dues bones notícies, hi ha dues actituds a prendre: l’una, la que diu que mira cap al futur i posa l’accent en la millora importantíssima que signifiquen per a la nostra vida quotidiana; l’altra, la que mira més aviat cap al passat i s’escandalitza del retard amb què han arribat, del dineral que han costat a les butxaques dels catalans i del maltractament sistemàtic que hem rebut, en matèria d’inversions i també en moltes d’altres, per part dels successius governs d’Espanya.

És evident que Raquel Sánchez, la ministra del ram, pertany al primer grup. Fa quatre dies que ocupa el càrrec i, per tant, no ha tingut art ni part en la tramitació i el desenllaç d’aquestes obres. Però això no li ha impedit de fer dos discursos per celebrar-ho i ens ha posat de manifest amb quina velocitat s’ha apuntat al triomfalisme que caracteritza sovint el personal polític. Agafem-ne, només, dues mostres.

Pel que fa als peatges, ha dit literalment que «la liberalització de les autopistes era una de les promeses del govern a l’inici de la legislatura». Mentre tothom té clar que la fi dels peatges ha estat la conseqüència evident del final de la concessió, ara resulta que això s’hauria esdevingut perquè... El govern ha complert una de les seves promeses. Com és possible? Llevat que la ministra hagi volgut dir que un govern sempre tenia la possibilitat de prorrogar in aeternum aquestes concessions i en canvi ha tingut el gest de no fer-ho...

Pel que fa a l’enllaç, és una obra que ha tingut un sobrecost de 28 milions d’euros, que s’havia d’haver enllestit l’any 2011 i que està totalment acabat fa una colla de mesos. Però el govern tan generós que tenim ara ha esperat a fer coincidir l’obertura amb la fi dels peatges, de manera que una millora que s’hauria pogut implantar abans en benefici dels usuaris s’ha endarrerit en benefici de la concessionària de l’autopista. La ministra, però, ha fet un discurs basat en la idea que l’actual govern d’Espanya «cumple». També en els terminis?

Potser sí que serà millor que pensem en els beneficis que es derivaran d’aquestes dues novetats, en comptes de recordar el passat. Però que una ministra que acaba d’arribar pretengui treure partit d’unes obres que, o bé s’han endarrerit una pila vergonyosa d’anys, o bé han costat tants i tants milions a les butxaques dels catalans, no em sembla bé. Hauria estat més elegant que Raquel Sánchez s’hagués limitat a dir simplement que està contenta de poder donar bones notícies i, tot demanant-nos disculpes, a explicar-nos per què l’entrada de l’enllaç s’ha fet esperar tant en aquests darrers mesos.

La fi dels peatges i la inauguració d’una obra interminable són pàgines que no es presten precisament al triomfalisme. Són dues vergonyes i dos mals tractes que s’han infligit als catalans durant molt de temps, amb governs de colors diferents. O sigui que «menos lobos», senyora ministra.