El salari mínim és el conveni d’aquells que no tenen prou força per negociar un conveni. Aquesta és la seva importància i la seva transcendència. La percepció econòmica mínima per una jornada laboral ordinària, que els governs fixen a través d’un decret al diari oficial, té repercussions en molts aspectes; les patronals, per exemple, solen queixar-se que incrementa els costos laborals d’una part de les empreses i això afecta la seva competitivitat. Però la principal repercussió és en la butxaca de les persones que el perceben, i aquestes solen ser les que disposen de menys eines per negociar. Són treballadors que aspiren a feines poc o gens qualificades, força més nombrosos que els llocs de treball en oferta, en entorns que no faciliten la creació d’associacions sindicals i el plantejament d’accions reivindicatives. L’aplicació directa de la llei de mercat, que fixa els preus segons el desequilibri entre oferta i demanda, enviaria una part d’aquestes persones a acceptar qualsevol quantitat per evitar que la feina anés a una altra precarietat. Sabem de quina manera el mercat absolut està afectant el dret a l’habitatge, oi? Doncs podem traslladar la lliçó al dret a rebre un salari digne per un treball digne. I si el mercat no el garanteix, ho han de fer els poders públics, si més no en un estat social de dret –com ho haurien de fer, també, en la qüestió de l’habitatge. El president del Govern espanyol ha anunciat el propòsit d’incrementar aviat el salari mínim i s’especula amb una quantitat entorn els 15 euros mensuals. Això suposaria un 1,6% quan la inflació s’està descontrolant, i no només per l’escalada escandalosa del preu de l’electricitat, sinó pels desequilibris de la recuperació econòmica. A les portes de la tardor, abans a la de l’hivern, cal pensar en el pes de la factura energètica en la despesa global de les famílies amb menys recursos. Ja que es manifesta impotent contra les elèctriques, almenys que Sánchez es mostri decidit en allò que només depèn d’ell.
