La històrica pèrdua de la «P» de peatge de la columna vertebral de Catalunya (l’AP-7) ha posat de nou en evidència, de forma crua i feridora, això de l’entelèquia de les terres centrals, del rerepaís, de l’anomenat «territori interior» o com dimoni en vulguin dir des dels despatxos oficials de l’Eixample de Barcelona o dels de la Castellana de Madrid. Els hi importem entre res, gens i un rave.

Viatjar arreu del país és més barat i més accessible des del primer de setembre. Fins i tot el peatge més antic d’Espanya, ubicat al Maresme, l’han desmuntat. Viatgers, turistes i camioners poden fer la seva ruta sense treure la targeta de crèdit o sentir a tothora el «pip» del dispositiu de telepeatge. Un so que m’evoca al «Money» dels Pink Floyd quan pago sovint a Autema, amb les belles vistes de Montserrat al fons. Mentre ara, des d’Ulldecona fins a la Jonquera, gratis total. Igual al ramal que mena cap a Lleida i Saragossa, l’AP-2. Després de trenta, quaranta o cinquanta anys, segons els casos, s’ha produït el que semblava que mai ocorreria.

Escoltant la novíssima ministra catalana del ram (Transportes y Movilidad) anunciant a peu de barreres la llibertat sobrevinguda, amb la claca de les botzines dels cotxes que per allà passaven, pensava si aquest alliberament era general. Uns irreductibles com els gals del famós poblet d’Uderzo, els centrals, segueixen encaixats entre peatges varis. De Sant Vicenç avall (i amunt), pagues l’autopista o et jugues la vida o et menges alguna cua. Sort de l’eix Transversal, que permet fugir cap a Lleida o Girona, l’única via escapatòria lliure i de franc. Tot i que la factura la paguem entre tots quan la concessionària l’envia puntualment a la conselleria corresponent. A Artés, el meu avi m’ho anunciava amb enyor avançat: «Jo no ho veuré, però per aquí algun dia hi passarà una carretera». Com sempre, tenia raó en les dues coses. Era del temps en què per anar a la capital calia passar per Rellinars o per Sant Feliu de Codines. Després, als vuitanta, va venir l’autopista de Ferrovial, presentada com la meravella definitiva de la comunicació terrestre. Ara queda com el mur selectiu entre els que poden pagar i els que no.

Ens objecten, ens rebutgen amb fets crematístics actius (peatges) i passius (manca d’inversions públiques). Dificulten l’encaix de les comarques del mig amb la seva metròpoli. Amb la nova distribució de peatges la situació esdevé injustificable per a qualsevol amb responsabilitats de govern. El Govern d’aquí ha demanat el rescat de l’autopista cap a Terrassa perquè sap que no depèn del seu pressupost. El Gobierno d’allà ha posat la cara de «qué más quieren estos». I el Túnel del Cadí no mena més enllà de la Cerdanya i Andorra. Tal via, en el concurs de desgràcies de mobilitat, el Berguedà baixa un graó. Els habitants d’aquesta comarca tenen la gratuïtat (si fan tota la paperassa), però recuperen el lloc al podi invertit perquè, a més de pagar com tots, el tren va amb retard estructural. L’últim va passar-hi el 1973.