Si ets dels que tenen interioritzat el que vol dir civisme i dels que a casa et van ensenyar que no es podien llençar papers a terra, sortir per Manresa i agafar una emprenyada ve a ser tot el mateix, miris on miris. Pertanyo a aquest grup i amb el temps he desenvolupat un mecanisme psicològic de defensa que em sol funcionar bastant. El brindo a qui el vulgui fer servir. No es tracta de tancar els ulls a la realitat ni d’enganyar-se a un mateix traient importància a tanta brutícia, no. Es tracta de mirar de tant en tant l’interior d’algunes papereres. És llavors, veient-les plenes, quan t’adones que són moltes més les persones que han fet el gest de tirar les deixalles a dins, que no pas les que ho llencen tot allà on els rota.

Però la massa d’incívics, dissortadament, no es limita als que llencen papers a terra. S’estén a molta més gent i tots tenen en comú un pensament que els fa encara més menyspreables: saben que sempre darrere seu hi haurà algú que vetllarà per la seva falta de respecte o pels seus excessos: algú que netejarà tota la merda que deixen després d’una festa; algú que els anirà a socórrer quan es banyin amb bandera vermella; algú que els anirà a rescatar quan s’enfilin a una muntanya en dies de mal temps sense la preparació ni l’equip necessaris; algú que els atendrà quan rebin en una baralla; algú que tindrà cura d’ells (i d’elles) quan arribin a urgències després d’una nit de descontrol i d’haver impedit dormir a tots els veïns. I com a culminació de la seva misèria encara pot ser que, si els ho retreus, et diguin amb tot el seu convenciment que «per això els paguen». És cert, sí, aquesta societat de la qual es beneficien tant i a la qual aporten tan poc disposa d’un contingent de professionals que hi són per arreglar el que ells espatllen i fins i tot per cuidar d’ells mateixos tots els cops que ho necessitin. Cobren per fer-ho, sí, però és gent amb un fons molt diferent al seu i a la qual admiro.

I hi ha encara persones que, al marge del seu ofici, s’apunten a contrarestar el dany causat pels incívics sense esperar res a canvi. Com la Júlia Farré, la noia de Manresa que, a la vista de tota la brutícia que uns altres joves havien deixat a la torre Santa Caterina, va fer una crida a través de les xarxes i va convocar prop d’una trentena de nois i noies per netejar-ho. Ara, quan miri al voltant i em caigui l’ànima als peus, no em caldrà mirar cap paperera, pensaré en ella i els seus amics i recordaré que visc en una societat millor del que realment sembla.