Hi ha llocs que no fallen mai. Que estan distribuïts estratègicament per carrers i places per fer-nos sortir més bé del que hi hem entrat. Jo visc aquesta sensació cada vegada que visito el meu restaurant preferit, un local discret, de taules petites, tovallons i estalvis de paper, on et serveixen el menjar casolà en plats blancs com els d’abans. És un negoci familiar: pare, mare i filla. El pare s’atura a les taules. Demana a la clientela si troben bo el menjar i, si escau, explica els secrets de la recepta mirant la porta de la cuina, rere la qual hi ha la responsable dels fogons, la seva dona. A ella no l’he vista mai, però no em cal. Un retrat seu presideix la sala. S’hi veu una dona jove, morena, de cabellera llarga i ulls foscos, que tant podria ser una actriu de cinema o una cantant dels anys cinquanta. Jugo a imaginar-me el seu aspecte actual quan entra per la porta una parella amb un ram de flors que s’acosta a la filla, la mestressa actual de l’establiment, i li diu: «Gràcies pel que vas fer ahir per mi». Ella, astorada, li respon que no va fer res, i la parella se’n va.
Em moro de ganes de fer-li preguntes, però no em calen. Com si la mestressa hagués captat el meu interès, m’explica que la parella estava dinant al restaurant el dia abans quan un noi va entrar-hi, li va prendre la bossa i va fugir-ne corrent. No s’ho va rumiar dues vegades, relata, i va arrencar a córrer al seu darrere. El va empaitar fins que va poder recuperar-la. «Mentre corria vaig demanar ajuda, però ningú va fer res. Tothom va a la seva...», es lamenta mentre omple un gerro amb aigua, hi posa el ram de flors i el deixa a la barra.
Altra volta surto del restaurant més bé del que hi he entrat i visito l’exposició Les germanes Brown, de Nicholas Nixon, al centre KBr de la Fundació Mapfre. És una sèrie fotogràfica colpidora sobre el pas del temps, un cop de puny a la boca de l’estómac. Són quaranta-cinc imatges, la primera del 1975 i l’última del 2020, en què apareixen quatre dones: l’esposa de l’autor i les seves tres germanes, sempre a l’exterior i en el mateix ordre. Les primeres fotos s’assemblen força, però m’hi fixo bé i detecto com els dotze mesos que separen cada imatge aporten canvis subtils, mirades noves, arrugues incipients, sentiments amagats. D’una forma inexplicable cada imatge pesa més que l’anterior. I en vint minuts he vist com han envellit les germanes Brown, i com s’ha mantingut eternament jove la cuinera en la foto del restaurant.
Potser, de vegades, només cal una foto per explicar una vida. El més difícil és escollir quina de totes és.
