Tinc anotat en un Excel tot el que m’he gastat en peatges els darrers 25 anys. És una xifra insolent, insultant, demolidora, arruïnadora que no m’atreveixo a publicar. Una fortuna que no tinc i que ara, vista en perspectiva, em fa sentir encara més pobre. De tots aquests anys recordo l’època de la crisi, no aquesta sinó la del 2009, que em vaig treure el Teletac del cotxe senzillament perquè, els peatges, no els podia pagar. Segur que no soc l’únic. També recordo el dia que, sentint-me l’heroi de la tarda, vaig creuar la barrera sense pagar i fent una peineta com a rebut de canvi. Jo i uns quants mes. Me’n recordo d’aquesta petita fortuna meva dilapidada en trams d’autopista a preu d’or ara que s’han acabat, ara per ara, els peatges. Zero peatges. I és amb aquest alliberament nacional dels peatges que m’adono un cop més que el Bages i el Berguedà som un reducte –no sé si irreductible– que preservem, juntament amb els amics del Garraf, els darrers vestigis de pagament: el túnel del Cadí i la C-16, l’elitista C-16. Gràcies, però és un honor que ni ens cal ni volíem.

El mateix dia que s’alliberaven els peatges llegia, via Twitter, com els alcaldes de Manresa i de Berga es juraven i conjuraven per resoldre aquest greuge comparatiu. Es donaven ànims i s’encomanaven empenta l’un a l’altre. Com a primer pas no està gens malament. Doncs bé, alcaldes de Manresa i de Berga: facin-ho. No en parlin més i facin-ho. Passin al davant de la reclamació legítima i ens tindran tots al darrere. Al revés, anar els ciutadans al davant, ja ho hem fet amb tota mena d’actes i talls i protestes, però saben, ens falta la fermesa institucional i decidida. I el cert és que ho tenen fàcil perquè aquests peatges... no depenen de Madrid, sinó del nostre Govern. Del seu Govern. No s’entendria tanta fermesa i alegria per una decisió que mira a Madrid si no som capaços d’aplicar-nos la recepta.

El Túnel del Cadí és un forat negre, sí, i el contracte de la concessió de l’autopista de Manresa a Terrassa és tenebrós i inexpugnable com el triangle de les Bermudes. Hi entres i t’hi perds. No conec ningú, i ningú vol dir ningú, que hagi aconseguit entendre’l. Només sé que és una concessió que, bàsicament, dona pel sac. M’és igual. Alcaldes, Marc Aloy i Ivan Sánchez, posin-s’hi. Al capdavant. No hi ha excuses, i si en posen, vol dir que tot és postureig.

La Catalunya Central, noble mostra de l’altrament anomenada i mai prou ben ponderada Catalunya profunda, mereix eines per sortir del pou i de la carretera, la puta carretera és un dels primers i grans esculls. N’hi ha més, però ja els escriurem un altre dia.