Quan van tenir la nena, els pares, joves i liles, van desterrar el rosa de l’escala domèstica de colors. Tanmateix van quedar blancs quan, un temps després, va néixer el nen i aquest, contra tot pronòstic, va encapritxar-se amb tot allò que fos de color rosa. El xumet, el ninot de peluix, els iogurts de maduixa, la gibrelleta... Preocupats per la desviació cromàtica del petit, van consultar un psicòleg de confiança, que va parlar-los d’una reacció inconscient a la fòbia dels pares envers aquest color, del tot gratuïta i convencional. Perquè no és sinó una convenció associar el rosa amb la feminitat. Prova d’això és el fet que, en altres moments de la història, el color rosa va simbolitzar la virilitat i la força. Antigament, al Japó, el rosa s’associava amb la nostàlgia pel samurai caigut en combat. Ja més ençà, a inicis del segle XX, fins i tot el diari The Sunday Sentinel recomanava a les mares americanes vestir de rosa els nens i de blau, les nenes. Consideraven que el rosa era més adequat per als nois perquè es tracta d’un color més enèrgic i més mascle (per l’associació amb el vermell de la sang, com si la sang de les dones no fos igual de vermella), i en canvi el blau (el color del cel i del mantell de la mare de Déu) era vist com a més fi i delicat. Fins i tot a Alemanya, abans dels anys quaranta del segle passat, el rosa era habitual en el vestuari dels rossos noiets germànics. Però va esclatar la guerra i, com és sabut, els nazis, per identificar i marcar les persones homosexuals, van empescar-se la insígnia del triangle rosa. Una vegada escoltada la versió del psicòleg, els pares ara dubten de si consultar una vident perquè explori les vides anteriors de la criatura. Qui sap si en el passat el nen no va ser un samurai coratjós, un marrec calçacurt de Brookling o un gai de l’Alemanya nazi.
