Ahir vam assistir a la segona cerimònia de cloenda d’uns Jocs en poques setmanes. Quatre després que els Olímpics tanquessin les portes, ho van fer els Paralímpics de Tòquio. Segurament la seva repercussió no ha estat tan gran com la del germà gran. Ja sol passar amb l’esport per a persones amb dificultats físiques o psíquiques, les fites dels quals, en la majoria d’ocasions, no són tan tingudes en compte. A més, els Jocs Olímpics no van coincidir en el temps amb les grans competicions de futbol [si exceptuem que Messi fes la roda de premsa de comiat del Barça just el dia en què començava l’Olimpíada de París 2024], i els Paralímpics han xocat amb els tornejos ja iniciats i amb tot el rotllo del mercat de fitxatges amb Mbappé al capdavant.
I és una llàstima, perquè aquests Jocs, i l’esport paralímpic en particular, mostren l’exemple de com de gran pot ser l’esport i com pot ajudar en les vides de les persones. Sovint, aquells que ens considerem normals ens queixem per foteses. El nostre llindar del dolor és tan extraordinàriament baix que ens quedem a casa per un mal de cap, o perquè ens hem despertat amb mal de coll o una contractura de poca importància i ens omplim de pastilles per poder-nos moure. Durant les últimes setmanes hem assistit a exhibicions de persones que passen la seva vida sense veure-hi, o que neden i corren sense braços o sense cames, que tenen greus dificultats mentals o per a qui el cos els és una presó des de la qual no es poden expressar com voldrien. Però hi posen tanta voluntat i esforç que són autèntics campions. Veient-los, vergonya em fa de queixar-me de les rucades de les quals em queixo.
