Malauradament, recentment hem estat coneixedors d’un tipus de violència que ni tan sols sabíem que tenia nom propi: violència vicària. En tot cas, podíem haver estat testimonis de separacions o divorcis, més o menys propers, en què els fills menors d’edat no sempre havien estat la prioritat per part d’algun dels membres de la parella, que feia servir els fills/es com a moneda de canvi i com a mecanisme de venjança sentimental (en forma de no deixar portar el patinet o la bicicleta a casa l’altre progenitor, no voler posar una bossa amb roba de muda i, en el pitjor dels casos, limitant i dificultant el contacte dels fills amb la ja exparella). Normalment persones amb absoluta intolerància a la frustració i pocs recursos emocionals.

Però els casos que malauradament hem llegit als mitjans darrerament, de fills i filles assassinats pels seus pares, amb l’objectiu de fer mal a les seves exparelles, fan feredat.

I amb elles ha ressorgit el vell debat sobre el possible efecte contagi que es pot generar quan es parla obertament de les coses. El mateix temor que tenim amb el suïcidi o amb tants altres temes que són tabú a la nostra societat i que, en conseqüència, tenen un mal pronòstic de millora col·lectiva.

La manera més fàcil i directa de canviar les coses passa, sens dubte, per parlar-ne i poder-ho visibilitzar i actuar.

Recordo quan, ja fa una bona pila d’anys, treballant com a educadora per a la salut, havia de convèncer equips directius d’instituts per tal de poder-hi fer xerrades sobre afectivitat i sexualitat. El seu pànic era que parlant-ne, o coneixent els preservatius, es disparés l’activitat sexual dels joves. Lluny d’això, la ciència va poder evidenciar que com més diàleg i oportunitats comunicatives tenen els joves, més s’endarrereix l’edat d’inici de les seves primeres experiències, i quan es fa és mitjançant pràctiques més segures.

Explico aquesta anècdota perquè, tot i tractar-se de temes absolutament diferents, tenen en comú el fet que poden ser més abordables si deixem de témer parlar-ne.

Quan s’amaguen les coses, per por que altres vulguin imitar conductes errants (o aberrants), ens privem d’analitzar-ho, de conèixer-ne les causes, de treballar per prevenir-ho i de poder ajudar als que ho necessiten. Més encara, en certa manera traslladem una mena de sentiment de culpabilitat a les víctimes mateixes (ja siguin joves adolescents que han quedat embarassades, familiars de persones que s’han suïcidat, o persones a qui l’exparella fa mal a través dels fills), causant un dolor encara més gran i amplificat.

El malestar que ens pot causar parlar de determinats temes no pot ser mai una excusa per a no fer-ho. El primer pas per transformar les coses passa, necessàriament, per evidenciar-les. I com més por ens faci, més necessari és parlar-ne.