El preu espanyol de l’habitatge ja és superior al d’abans de la pandèmia, i continua pujant. Una prova més que els estralls del coronavirus no han estat capaços d’alterar les estructures pregones de la societat i de l’economia: la fase aguda ha estat massa breu per causar moviments en profunditat i la pluja de diners públics ha moderat els efectes de la malura. En conseqüència, som on érem, amb el treball en procés de precarització, les desigualtats en dinàmica d’aprofundiment, les classes mitjanes en cursa de proletarització, i el preu de l’aixopluc enfilant-se cap als núvols. Les necessitats bàsiques dels humans són poques: alimentar-se, aixoplugar-se i formar part d’un grup. Com a espècie també necessitem reproduir-nos, però com a individus podem viure molts anys sense fer-ho. Tanmateix, la necessitat bàsica d’un sostre i unes parets està més abandonada per les autoritats que altres drets certament fonamentals però menys elementals. No posaré exemples per no atraure la ira dels déus i les xarxes, però tothom es pot fer el quadre a mida. Si a les nostres ciutats milers de persones morissin d’inanició, l’Estat es posaria decididament en marxa, impulsat per una ciutadania indignada, però les dificultats de milions de persones a l’hora de trobar un habitatge digne per emprendre un projecte vital només troben com a resposta debats incomprensibles sobre els extrems tècnics d’una legislació que no s’acaba de desencallar, mentre es posen pedaços d’urgència per mirar de contenir una hemorràgia de desnonats i els ajuntaments gesticulen com si tinguessin eines per corregir el que és una dinàmica perversa del mercat. Només des de la potència econòmica de l’Estat i els seus recursos es pot aplicar una teràpia de xoc que a més a més de lleis necessita mobilitzar milers de milions d’euros per modificar la relació entre l’oferta i la demanda i arruïnar el negoci a l’especulació. Pensem-hi, quan ens tornin a cridar a les urnes.
