Posats a badar, fem-ho bé. Si badem se suposa que mirem amb un acompanyament emocional i de l’atenció de perfil baix. Intentem no interpretar el què veiem; segurament patiríem menys si la nostra relació amb l’entorn fos badant. Entrant ja en matèria, posem-nos en situació: un camp de futbol, el Nou Camp, per descomptat, en el qual caben unes cent mil persones, no va d’un pam, i ara suposem, només és un suposar, que l’endemà a aquest partit, en què s’ha fet un ple de públic fins a la bandera, tenim prou capacitat operativa per preguntar, a cadascun dels espectadors, el què han vist i que ens expliquin el matx.

El resultat de què ens expliquin, de ben segur, no serà el mateix per cada individu i, moltes vegades, contradictòries les seves versions. No m’atreveixo a assegurar que obtindríem cent mils versions diferents malgrat que el resultat s’hi acostaria. Tothom veient el mateix i explicant-ho amb versions diferents. La percepció sensorial visual és la mateixa, el procés d’emmagatzemar les imatges és el mateix, però les sensacions que acompanyen a aquestes imatges modificaran el record. 24 hores després i ja tenim un eixam de versions. Les sensacions a l’hora d’acompanyar les imatges ens les faran recordar de manera diversa per cada persona. Si la persona està trista, enfadada, eufòrica, cansada, o bada, o no ha dormit, o durant el partit està de xerrameca amb el company/a de seient, aquestes sensacions, i altres, matisen el record. Per no esmentar les situacions vitals en les quals està immersa cada persona, si ha tingut un mal dia o com deia un conegut, «no és que tingui un mal cicle vital, és que porto un segle dolent», o que està en situació precària laboral o de parella i a sobre no es pot desfogar amb l’àrbitre, ja que està a la quarta grada.

He posat aquest exemple per intentar reflexionar envers l’enorme dificultat que tenen les professions dedicades a la comunicació per relatar fets; aquests mortals també tenen les seves sensacions, emocions i situacions personals. El seu relat pot ser criticat i viscut de manera diferent pels lectors, oients i televidents que, a la vegada, estan subjectes a la mateixa situació emocional i vital, per no afegir-hi la ideologia. Podríem continuar posant-hi més actors fins a l’infinit.

Ens cal tenir, una vegada més, criteri per interpretar allò que veiem, com ho expliquem i com interpretem el que els altres ens expliquen, de posar-nos a dins de les sabates de l’altre. I què passa si això ho apliquem a la realitat, virtual, de les xarxes socials, en totes les seves versions; cal conèixer i escollir les fonts més ben informades i tirem al cubell de la brossa els relats interessats i de personatges peculiars. A l’igual, la vida és un somni, tal com deia en Calderón de la Barca. Recordo una frase d’un company de pis de l’època d’estudis: «la vida és una Barca, com deia Calderón de la mi...», o era al revés? Doncs depèn de les nostres sensacions i la situació vital (apa, igual m’he penedit).