Mai m’hauria imaginat que la història de la bruixeria em revelaria el secret més ben guardat de les meves àvies. La descoberta va sorgir mentre visitava al Centre d’Interpretació de la Bruixeria de Sant Feliu Sasserra, un indret que preserva la memòria d’aquelles dones perseguides sota el poder dels tribunals locals. Més enllà de les tenebres i les nits de lluna plena de les llegendes, l’espai aporta molta llum sobre unes vides extraordinàries que es van apagar massa d’hora.

El centre recull les sentències judicials del segle XVII que van condemnar a mort almenys quatre-centes bruixes arreu de Catalunya, sis d’elles van ser executades a Sant Feliu. Els documents judicials són claus per entendre la magnitud de la tragèdia, però no suficients per recollir tots els noms que van patir la persecució. La cacera responia a la creença popular que aquestes dones feien tractes amb el diable, que els conferia uns poders sobrenaturals per sembrar el pànic amb accidents, tempestes i pedregades que malmetien la collita. Atemorides per les represàlies, n’hi havia que s’arreceraven en coves i tolls d’aigua per poder sobreviure.

Però, qui eren realment les bruixes? Eren personatges obscurs, amb el rostre ple de berrugues que elaboraven pocions màgiques o bé eren persones normals i corrents? Si traieu el nas en aquest espai de divulgació de Sant Feliu de seguida tindreu la resposta. «Les mal anomenades bruixes eren remeieres, llevadores, vídues i altres desemparades del patriarcat», explica la responsable del centre de bruixeria, Queralt Alberch, amb l’intent d’esfondrar l’imaginari feréstec que les rodeja. Lluny de ser figures malvades, eren dones relegades a les cures que vetllaven els infants i els malalts, dones sàvies que sabien com moure’s per la naturalesa i ensumar les propietats medicinals de les plantes, dones instintives que preparaven ungüents que feien desaparèixer els mals, dones amb poders per canviar el món que van fer tremolar els més poderosos.

En recordar les facultats de les bruixes, no puc evitar pensar en les meves àvies i en la resta de dones de la seva generació. En la seva majoria, han dedicat la vida a la llar i sovint han sentit que la seva tasca és insignificant. Però el cert és que són les últimes hereves d’uns coneixements ancestrals en decadència. El seu nas per preparar remeis casolans capaços de curar mals de panxa és infal·lible, així com la seva saviesa natural per endevinar el temps o per fer desaparèixer les llàgrimes dels seus nets. Potser no porten barret ni volen sobre una escombra, però ara ja sé que les meves àvies són bruixes.