Aquest últims dies el bisbat de Solsona ha estat notícia. Bé, el qui fins fa poc era el seu bisbe, ha estat notícia. Arran de la seva renúncia al càrrec es van fer especulacions polítiques –que si estava a favor del procés– i religioses –un tarannà massa conservador amb al·legats contra l’avortament o contra el matrimoni homosexual–. Cap d’aquestes raons no entren en la categoria de motius estrictament personals, que són les que la comunitat anunciava, les ultimes informacions confirmen, i també la nota de premsa emesa pel bisbat el Solsona, el 6 de setembre de 2021 que afirmava que la decisió presa pel bisbe emèrit obeeix a «raons estrictament personals i, per tant, la corroboració, o no, d’aquestes informacions pertany al seu estricte àmbit personal».

Era el bisbe de Solsona qui havia d’explicar el perquè de la seva renúncia. Primer de tot i sobretot, als capellans del seu bisbat; en tenia l’obligació, en tenia el deure, era necessari, era imprescindible, perquè era el bisbe. Encara que no fos fàcil, encara que costés, encara que no s’entengués, encara que fes mal. No una confessió, però sí una explicació. Passats tants dies i davant de tanta notícia, crec que ja no cal que Xavier Novell i Gomà, que ja no és bisbe, ho faci de donar explicacions, ni als capellans ni a la comunitat cristiana de Solsona. Les coses s’han de fer quan toca; i tocava, i tant que tocava.

Raons polítiques i religioses foren les que expliquen la fundació del bisbat de Solsona el 1593. Fou Felip II qui, aprofitant les disposicions del Concili de Trento, va aconseguir que Roma autoritzés la creació del bisbat argumentant que afavoriria una millor difusió del catolicisme en aquesta zona veïna amb França, contagiada de protestantisme. Una raó religiosa acompanyada d’una de política: a Felip II li interessava la creació d’aquest bisbat, perquè juntament amb els nous de Jaca i Barbastre, creats el 1571, s’assegurava el control efectiu d’un extens territori nomenant bisbes partidaris del poder reial.

La creació del nou bisbat es va començar a gestar entorn l’any 1580, amb notables implicacions econòmiques a més de polítiques i religioses, i va desencadenar un autèntic terrabastall a Catalunya. Per un costat hi havia cua per ser seu del nou bisbat: Solsona, Manresa i Balaguer van competir aferrissadament. Per altra banda, el nou bisbat es va gestar a partir de la divisió dels bisbats de Vic, que va perdre els deganats de Cervera i Tàrrega, i el d’Urgell que va perdre, ni més ni menys que 258 parròquies, entre elles tota l’actual comarca del Berguedà (excepte Borredà que ja era parròquia del bisbat de Vic), la vall de Lord, l’alta vall del Cardener (de Callús en amunt), el Solsonès...

El bisbat d’Urgell en pes, i també ciutat de la Seu d’Urgell, no ho van acceptar fàcilment. Recursos, informes, documents, reunions, plens, propostes alternatives... Fins a principis de 1624 el nou bisbat de Solsona no va poder prendre possessió de la totalitat de les parròquies, després de més de trenta anys i tenir, finalment, una demarcació diocesana.