Després d’això ja no hi serem a temps. Els altres amb qui et creues mentre passeges despreocupadament per aquests carrers com si fossin teus també saben que hem fet tard, però dissimulen. És la causa de tantes mirades tristes, creu-me i no m’estranya gens. Tu sempre sembles feliç i jo no tant. No porto bé ni la tristesa ni els projectes que imagino i que són devorats sense pietat per la urgència i els girs argumentals inesperats. Sé que no és una virtut, però què hi farem. Necessito millorar en tantes coses! En canvi tu sí que ets un supervivent expert. Somiar és el teu despertador, t’ajuda a llevar-te cada matí, i fas bé. M’has fet pensar en l’home que vaig veure ahir, per casualitat, a l’última planta de l’hospital. Jo passava per davant i vaig aixecar la vista enlaire perquè el servei de meteorologia havia anunciat pluges i, en canvi, el cel era ben blau i només hi havia, descansant sobre les teulades dels edificis més alts, un grapat de núvols blancs arrodonits i esponjosos com els que hauria dibuixat sobre un paper si m’haguessin encarregat esbossar un paisatge. Era impossible deixar de mirar aquella silueta, rere els vidres, amb el sol il·luminant-lo com si fos el protagonista d’una pel·lícula d’acció que rumia, en solitari, el pas següent. En comptes de capa duia una bata de malalt cordada al darrere, amb la mà esquerra s’agafava al passamà de ferro i, amb la dreta, a una crossa, i com si hagués emprat tota l’energia de l’univers va fer una lleugera flexió de genolls i va tornar a posar-se dret. I em va semblar reconèixer en aquell rostre anònim cares conegudes. I em va colpir sentir la força que et fa tirar endavant tot i saber que has fet tard a moltes cites.
Espero que hagis passat un bon estiu. Quan les criatures comencen l’escola canviem d’estació i encara que no som formalment a la tardor, les hores de platja, de passejades, de caminades, de riures, d’avorriment s’acaben. Tinc un desig, que aquest nou curs escolar reparteixi ganes de viure i reviure entre infants, adolescents i famílies. Les circumstàncies adverses ja no poden ser excuses per a res ni esdevenir pals a la roda. Va ser Clarice Lispector qui va escriure «Tot en el món va començar amb un sí». Doncs va, diguem que sí. Un sí sempre és positiu, és un fem-ho, és un provem-ho. És tan potent que ara mateix dibuixaria «sí» de diferents colors a les parets de casa per recordar-me cada dia que dir sí, de vegades, és l’única manera de confiar que després d’això passarà allò altre, i que ningú sap si allò altre serà millor o pitjor que això que tenim. A veure si hi som a temps.
