A risc d’equivocar-me, dijous m’atreveixo a escriure que la gran mentida de la inversió multimilionària a l’aeroport ha estat l’excusa perfecta del Règim del 78 per desprestigiar, per menystenir la Diada. Vist que allò dels russos no tenia més recorregut, la «pèrdua» premeditada d’una altra inversió estratègica per a Catalunya ha mostrat la vergonyosa picabaralla dels partits sobiranistes, ha excitat els tertulians piròmans i ha farcit de carnassa les redaccions d’alguns mitjans de comunicació. Per als catalans que es van manifestar ahir, i els que es van quedar a casa tips d’uns partits inútils per a fer funcionar el país, l’excusa de la «falta de consens en un projecte tan important» es pot afegir a la llarga llista de les que fa anys afavoreixen el col·lapse, la fallida de Catalunya. Els sobren motius per exigir que «si volen consensos per fer coses que beneficiïn els catalans, que ens escoltin, que ens demanin què volem, què anhelem»

Els catalans tips de menyspreu poden preguntar que si el consens és acord entre les parts, «què passa aquí, que només val la voluntat imposada per una de les parts?». L’experiència demostra que l’Estat, mani qui mani, no té ganes de fer res que vagi a favor dels catalans. Volen parlar d’inversions? De dèficit fiscal? De pluges de milions que no han caigut? Parlem d’incompliments? Parlem de mentides? Parlem de prioritats? De quines i de qui? Al president d’Aena, Maurici Lucena, li poden dir que afegeixi l’excusa dels 1.700 milions a la llista d’incompliments amb Catalunya. I als comuns podemites, que vagin fent ximpleries (tonteries, en la versió més autèntica d’Ada Colau). Pablo Iglesias va anunciar la revolució i ja veieu com està acabant, fent de tertulià espavilat. Rivera i Arrimadas es van creure capaços de substituir el PSOE, i tothom sap on estan i on acabaran.

Només Sánchez sobreviu, de la mateixa manera que ho va fer Rajoy: anant contra Catalunya. Omplint-se la boca de «ensimismamiento», de relació fraternal, de concòrdia... Basada en la submissió. De proposta no en té cap, ni ganes de tenir-ne. És evident. Per què prendre’s la molèstia d’haver de negociar res, si els partits independentistes li ho posen fàcil, incapaços com són de definir quin és l’objectiu prioritari, l’estratègia i el calendari per aconseguir-ho. Com pot ser que només ho vegi la gent del carrer, que els estan aixecant la camisa?

Ahir els devien xiular les orelles, i els que encara tenen una mica de consciència devien tenir problemes per dormir. Com el bisbe aquell que ha dimitit perquè predicava i repicava alhora. El seu podria ser un exemple a seguir per molts polítics en actiu. Però, cap barret!, demà els afaitaràs!