Fa poc menys d’un any vaig parlar amb membres d’entitats esportives de casa nostra, sobretot de futbol i de bàsquet, per demanar-los com encaraven una temporada incerta. Cal recordar que el setembre passat encara es pensava que es podria jugar amb més o menys tranquil·litat, una confiança esperonada per un estiu en què, gràcies al fet de viure més a l’aire lliure, el virus havia donat una petita treva. Molts d’ells em deien que els feia por que quan tot aquest malson s’acabés, no hi hagués canalla que volgués fer esport. Temien que la comoditat de les maquinetes o d’estar tot el dia asseguts davant de l’ordinador o mirant el mòbil els prengués les ganes de jugar.
La setmana passada, parlant amb el regidor d’Esports de Manresa, Toni Massegú, mestre de professió i amb molta relació amb la gent jove, em deia el contrari. Segons ell, hi ha moltes ganes de deixar enrere els costums forçats de tants mesos i tornar a jugar. Opina que aquesta que s’obre, per tant, és una finestra d’oportunitats per reactivar en el jovent les ganes de moure’s, una mica adormida en els darrers lustres per culpa dels avenços tecnològics. I és que la gent se’n pot cansar de tot i ja fa temps que volem deixar enrere estar-nos quiets de manera forçada.
Segons Massegú, hem d’aprofitar per veure que encarar les seqüeles psicològiques postcovid des de la pràctica de l’esport pot ser més beneficiós que anar al metge perquè ens ompli de pastilles. Al final, d’una realitat tan tràgica com el coronavirus encara en podrem extreure alguna cosa positiva com deixar el sedentarisme aparcat.
