Hi ha qui diu que en paral·lel a la mesa de negociació entre els governs català i espanyol n’hi hauria d’haver una entre totes les forces polítiques catalanes. No ho veig així, per això ja hi ha el Parlament. També diuen –els mateixos– que més que polític, el problema és de convivència. I tampoc hi estic d’acord, primer perquè el quid de la qüestió és l’autodeterminació, i això política, i segon perquè, malgrat la innegable tensió viscuda, la convivència pacífica, al carrer, als centres de treball, a les escoles, a les festes, als camps de futbol...., s’ha mantingut en tot moment.

I malgrat això, malgrat que la sang no ha arribat al riu i que el problema és polític, també s’ha fet evident (tot i que ja ho sospitàvem) que la percepció que tenim del país i les sensacions que ens genera estan clarament escindides. Si bé hi ha tantes maneres de sentir-se (molt o poc) català com persones viuen en aquest país, és evident que hi ha dues grans corrents contraposades: una part de la població es considera, en major o menor grau, membre d’una col·lectivitat nacional oprimida i humiliada, aglutinada entorn a una llengua que es percep perseguida i minoritzada; l’altra part, també a grans trets i per raons sovint vinculades al passat migratori personal o familiar, s’ha sentit i es sent menystinguda i arraconada, catalans i catalanes de segona o de tercera. Si a tot això hi afegim que uns dominen l’imaginari del centre de les ciutats, la Catalunya rural i les classes mitjanes, mentre els altres ho fan als barris, els polígons industrials i entre la classe treballadora pitjor retribuïda, i que uns i altres es nodreixen d’universos culturals i simbòlics diferents, el resultat són dues maneres paral·leles de veure el país i a nosaltres mateixos. Fent un símil molt forçat amb els Estats Units, uns es creuen indis i els altres negres.

Insisteixo, no són dues meitats estanques i mecànicament definides en funció de llengua i origen familiar, però sí dues tendències generals de les quals és difícil abstraure’s i que condicionen les xarxes de relació social o la posició política. I davant aquesta realitat incòmode i difícil de corregir –per ser de veritat un sol poble– hem optat, tots plegats, per parlar-ne poc i confiar que l’ascensor social, la seminormalització lingüística i nacional i el mestissatge ja ho aniríem resolent de mica en mica. I sí, però no. Cal, també, molt més coneixement mutu, trencar compartiments mentals i posar-se al lloc de l’altre i acceptar que el seu també és un greuge legítim. Empatia, en definitiva.

Caldria, doncs, una mena de catarsi col·lectiva, una teràpia de grup a escala nacional per explicant-nos cara a cara que significa, per exemple, que la llengua que t’han volgut imposar per la força durant 300 anys guanyi cada dia més presència al carrer o com de difícil i sovint traumàtic és fer-te teus uns referents que ni has mamat de petit ni són els de l’entorn amb el qual t’identifiques ni saps perquè serveixen.