Quan Manresa surt als magazins televisius, tremolin. I aquesta setmana està passant. L’exbisbe Novell és l’home del moment. La seva aventura extraeclesial ho està petant i la infinita curiositat per la coses ínfimes que ens defineix com a espècie està fent els que se n’espera. Qui és el bisbe, qui és la nòvia del bisbe, on viu ara l’exprelat, a què dedica el seu temps lliure, en quin lloc es va enamorar i tota la cantarella de Perales. Però això no és una balada lacrimògena, sinó la vida, Xavier. I a la vida passen coses d’aquestes: que la gent s’enamora i no sap com i no sap per què de qui i alguns ho deixen tot, la família i la feina, un passat que ja no és el present que es desitja. Això és la vida, Xavier, i ha calgut que una surienca t’hagi obert els ulls. I ens n’alegrem, jo almenys. Els homosexuals, les dones que contemplen practicar un avortament i les noies amb minifaldilla són ara una mica més feliços. Gràcies. Perquè la ignomínia, Xavier, no rau en les possessions infernals, en els esperits diabòlics que tempten les ànimes febles, en les males deglucions del clàssic de William Friedkin, en les veus en llengües «estrangeres» que ressonen en les habitacions fredes i tristes de persones amb greus problemes psiquiàtrics. La ignomínia és més aviat alliçonar des de la ignorància, convertir les pròpies conviccions (respectables en la privacitat; potser excessivament revestides de prejudicis ancestrals per fer-ne gala pública) en normes morals per demonitzar la vida dels altres. Abordar l’amor com si aquest tingués fronteres que no es poden travessar. Com si l’amor fos el contingut d’una tesi antiquíssima fixada en ferro roent en algun feixuc volum de la biblioteca del Vaticà. Com si les circumstàncies personals i intransferibles, sovint no compartibles per la falta de consciència comuna sobre el dolor i la diferència, fossin estereotips fàcilment acumulables en un sermó de diumenge, aliè al patiment i a la felicitat humanes, escrit amb la inútil i refractària perspectiva del púlpit i del títol jeràrquic i de la ignorància de l’amor entre persones i de com és la vida d’aquestes persones que s’estimen. Ara deus haver descobert, Xavier, que no hi ha petulància més indigna que voler condicionar l’existència dels altres per la força de la pròpia fe, respectable, defensable, indefugible, però inútil per jutjar un proïsme, de les particularitats del qual l’edifici mil·lenari de què ara fuges ha fet una de vegades violenta filosofia de vida. Que el teu exemple no sigui en va. Explica la bona nova i prega perquè t’escoltin. L’amor era això.