Al’escenari, tres còmics, m’imagino ara els actors del Tricicle, Paco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans. Emeten sons guturals, que no entendria si no els pogués veure, i deixen anar onomatopeies intel·ligibles que fan riure el públic. Al mateix temps alcen els braços i els agiten dibuixant un gran senyal de la creu; i després els pleguen amb un posat cerimoniós , ajuntament les mans pels palmells a l’alçada del pit. Els entenc, parlen en el silenci.

Comunicar, comuniquem sempre, fins i tot quan no diem res. Sobretot si, com és el cas, volem fer explícit el silenci. El bisbe Xavier Novell fa tres setmanes que va dir que renunciava al càrrec de bisbe de Solsona. I no va dir res més, ni ell, ni l’arquebisbat de Barcelona, ni els bisbes de la Tarraconense, ni la Conferència Episcopal Espanyola, ni el Vaticà. És evident que l’adéu d’un bisbe als 52 anys sobta i desperta la curiositat. No és un canvi de feina qualsevol i aquestes renúncies sempre van acompanyades d’un perquè. El primer que un es pregunta és quina és la causa, i descartats els primers dies els problemes de salut del bisbe Novell, la pressió social per saber la veritat, creix.

En canvi, l’Església respon a les preguntes que es fa la cúria i els feligresos amb silenci. Un silenci que a hores d’ara clama que ha estat imposat en una estratègia comunicativa difícilment comprensible, que ha generat un important maldecap al mateix bisbe Novell, i que no tenia contemplat l’enrenou que generaria aquesta actitud. És un silenci covard, de qui preveu guanyar temps al temps per evitar exposar una realitat, que potser és complexa del que sembla. Aquí no gesticula ningú, que també és una manera de mostrar-se al món.

Plega Novell i no s’explica el perquè d’una situació de bisbe emèrit. Passen els dies i se sap, de manera no oficial, que hi ha una relació amorosa entre el prelat i una escriptora/psicòloga surienca. I la condició d’emèrit i la relació d’amor topen i esclaten enmig del silenci. Ara no només tenim un bisbe que plega sense explicar-se i sense que ho expliquin, sinó que s’obre el debat del celibat al conjunt de l’Església. Aquest ja no és un tema centrat a Solsona ni en un bisbe. Aquesta ja no és tema d’un nas que burxa encuriosit. És el silenci el que obre camins nous, sense saber, encara, si hi ha altres perquè a l’adéu d’un home a la carrera de bisbe. Quins problemes més podrien amagar els silencis?

El actors d’aquella primera representació imaginada, en aquests moments tindrien la mirada perduda reclamant al regidor per on es reprèn el fil de l’argument, amb els braços plegats i ulls atònits.