A la seqüència inicial d’El Padrí, Vito Corleone acarona un gat mentre parla de causar «un accident» al jove que ha seduït i abandonat la filla d’un amic. Tant conegut com aquest és el gat d’Ernst Stavro Blofed, el «número 1» de Spectra, organització criminal arxienemiga de James Bond; la imatge del felí blanc reposant a la falda de l’actor Donald Pleasance és una icona mundial. I no ens podem oblidar d’en MadGat, el gat sardònic del doctor Gang, dolent molt dolent als dibuixos animats de l’Inspector Gadget. Tots aquests precedents fan que tingui sentit una frase darrerament força escoltada: «Pedro Sánchez acarona un gat mentre l’independentisme català es baralla». Després de l’episodi d’ahir, el gat de la Moncloa deu amagar-se sota els mobles perquè no li encetin el llom de tant fregar-lo, i és probable que el president escampi pels passadissos un somriure de beatitud difícil d’esborrar. En el darrer article advertia que «s’apropen dies d’excuses, algunes frustracions i molta propaganda» en relació a la taula de diàleg, perquè la correlació de forces no permet a la Generalitat plantejar exigències de referèndums i amnisties a un interlocutor tant poderós com l’Estat espanyol, però tenia l’esperança que la desinflada trigués una mica més a consumar-se. Si l’embolic no s’arregla abans, Pere Aragonès arribarà a la reunió a peu coix i amb una cama embenada per un tret d’arma pròpia. Quim Torra va aguantar vint mesos abans d’anunciar que la legislatura no donava més de sí (ì encara la va allargar un any); Aragonès porta 117 dies en el càrrec i ja es troba enmig d’un pollastre de nassos. I què passa si tot peta? Que en no haver-hi majoria alternativa, les eleccions serien inevitables, l’emprenyament general portaria a una barreja d’indiferència i radicalització, Junts podria recuperar la presidència, i si això passés, es tornaria pragmàtic i seria com el pujolisme: pactista de dilluns a divendres i exaltat els caps de setmana.