Sembla que, provisionalment, els ànecs s’han imposat als avions. M’està molt bé. Però la decisió sobre el Prat s’ha pres dins la gran comèdia triangular que PSOE, ERC i Junts escenifiquen a parlaments i taules de diàleg amb objectius exclusivament polítics i electorals, no pas pensant prioritàriament en l’interès públic. Per això encara no hem sentit els arguments que haurien de permetre ponderar l’ampliació de l’aeroport en tota la seva complexitat, que és molta. Una vegada més, moltes realitats contradictòries són veritat al mateix temps.

Per exemple, és veritat que ens convé que el Prat creixi per ser un gran nus intercontinental, però també és veritat que els vols de llarg abast ja podrien augmentar amb les pistes actuals si hi hagués més interès de les companyies i dels gestors aeroportuaris espanyols. L’increment ja podria començar ara, mentre que l’ampliació no estaria a punt, anant bé, fins més enllà del 2031, un termini que ens deixa a les fosques: no sabem quina sensibilitat ambiental hi haurà llavors i com serà el mercat dels vols de llarga distància, no sabem si l’evolució tècnica dels grans avions haurà fet que puguin operar en pistes més curtes, no sabem si el canvi climàtic ja haurà desbordat el litoral del Prat i a les pistes de l’aeroport hi haurà àvies fent aquagym... Per tant, embarcar-se en una operació sobre la qual l’únic que sabem segur és que malmet un espai natural valuós no resulta equilibrat. Ho seria molt més acabar amb la supeditació a Barajas i explorar honestament i tècnicament altres alternatives. Però també és veritat que ara, de cop, l’oportunisme polític ha convertit un espai natural de la mida d’un barri de Barcelona en un Amazones sense el qual s’ensorrarà tot l’ecosistema català; mentrestant, allà davant mateix, es continua pescant de forma irresponsable, el mar s’omple impunement de residus abocats a les lleres dels rius que ningú no neteja i Espanya ni tan sols no aplica les directives europees que l’obliguen a prohibir el plàstic d’un sol ús. I a més: els avions només contaminen a Barcelona? Per tant, vist en conjunt, estrènyer la Ricarda només seria una gota d’aigua més en l’oceà de la destrucció que tots els governs toleren cada dia.

O sigui que ampliar l’aeroport és incoherent i aventurat. Però impedir-ho per defensar la Ricarda és incoherent i desproporcionat. Un difícil dilema que els polítics implicats no necessiten afrontar, perquè l’únic que els importa és si la seva fotogènia i la seva carrera tenen més futur amb els ànecs o amb els avions. I a volar.