No crec que calguin gaires incentius perquè la gent es vagi conscienciant de l’existència real d’un gran canvi climàtic en el nostre planeta. En tenim notícies a cada moment, i no cal que siguin els grans incendis de Califòrnia o els huracans de l’Atlàntic: molt més a la vora, tots hem comprovat que la natura s’ha tornat imprevisible, que el mar penetra dins les nostres platges, que la primavera i la tardor es difuminen i que les manifestacions climàtiques de tot signe ―incendis, aiguats, ventades, temperatures― són cada vegada més extremes. Potser els ciutadans del carrer no sabem amb precisió què podríem fer per evitar-ho, però la presa de consciència que reclamaven els entesos s’ha anat produint, segur que massa tard i massa lentament, però tanmateix ara ja és un fet. Una altra cosa diferent és comprovar si aquesta gent que ara ja s’ho creu, està disposada a canviar els seus hàbits o a acceptar sacrificis en el model de vida a què estava acostumada.

Entre les notícies o informacions que ens van arribant sobre la natura i el clima, voldria destacar-ne dues d’aquesta mateixa setmana. D’una banda, TV3 ens va oferir fa pocs dies un «30 minuts» la mar d’interessant titulat La gran evasió, on es posaven de manifest les múltiples agressions que experimenta el nostre patrimoni natural a causa del turisme massiu que es fica pertot arreu i no respecta res. Potser el que va interessar-me més va ser que se’ns mostrés amb tota cruesa allò que pensen molts dels nostres conciutadans, que troben intolerable que hagin de pagar cada vegada més anant pel nostre territori i que se’ls limiti l’accés i la llibertat dintre les zones protegides. Aquesta mentalitat, que és molt estesa, podria resumir-se en el que deia davant de càmera un ciclista indignat: «Jo per què vull un parc si no en puc gaudir! Que se’l fotin al cul!». De gent que pensa així, n’hi ha un munt a casa nostra...

Quasi simultàniament, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible feia públic un informe que porta per títol Un litoral al límit. L’informe explica amb dades solvents la regressió i l’erosió de la costa catalana, que ja arriba a extrems alarmants. I un element més: el 59% de la franja costanera està urbanitzada en els seus primers cent metres, valor que arriba al 81% si es descompta el Cap de Creus i el Delta de l’Ebre, i hi ha planificada la construcció d’uns 120.000 habitatges nous. És a dir, que estem molt malament però encara podem estar-ho més, perquè la pressió urbanística no cessa, estimulada per interessos privats i consentida a vegades per alguns ajuntaments. D’altra banda, s’alerta de la inutilitat de les despeses quantioses que s’esmercen en la regeneració de les platges i les dunes. Finalment, i com que l’informe no vol ser només una denúncia, per clamorosa que sigui, inclou en la part final deu paquets de recomanacions que podrien ser d’aplicació immediata i que podrien, si més no, frenar o reduir la degradació galopant que sofreix la nostra costa.

Mentrestant, a Alcanar la gent sofreix per les inundacions, i tothom està expectant per saber si serà veritat que, traient lliçons de la desgràcia, l’ajuntament tindrà la gosadia de prohibir en el futur immediat la nova construcció a la vora dels barrancs i en les zones que estan al costat de les lleres dels rius...

Avisos, doncs, no ens en falten. Ara calen governs que agafin el toro per les banyes i que comprenguin que l’emergència climàtica no té espera ni admet dilacions. Aquesta sí que és, avui, una prioritat de primer ordre.