Fa una setmana, els autocars que varen sortir de la Catalunya Central per a prendre part en la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona varen ser menys que altres anys, i també hi hagueren menys participants en els actes locals de la Diada. Les causes d’això no són cap misteri: desencís cap a la classe política, d’una banda; por a la pandèmia, d’altra; i sentiment –equivocat o no– de poca transcendència i utilitat de la mobilització d’enguany.

Però aquesta evidència no ens hauria de fer oblidar que el compromís de la Catalunya Central amb la independència és sòlid, atès que resulta àmpliament majoritari i sostingut en el temps. En tenim diverses proves.

En primer lloc, hi ha els resultats electorals de les tres últimes eleccions al Parlament català: en tots els municipis de la Regió Central, els vots dels partits independentistes han sumat sempre més del 50% del total dels vots. I això que aquí no compto els electors proindependència dels partits no-sobiranistes (en especial, els Comuns), que són més que no pas els votants no-independentistes dels partits sobiranistes –que també n’hi ha.

Les enquestes diuen el mateix. Un estudi de Roger Tugas fent una anàlisi conjunta de tots els sondejos del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) entre 2015 i aquest 2021 arriba a la conclusió que els partidaris de votar sí en un referèndum sobre si Catalunya hauria d’esdevenir un nou Estat, són majoria a les comarques centrals amb percentatges que van del 55,5% del Bages al 69,3% del Berguedà. Cal tenir en compte que la resta d’enquestats es divideixen entre els contraris a la independència i els indecisos o indiferents (= no sap/ no contesta).

Igualment, l’1 d’octubre de 2017, les urnes varen registrar una participació notable dels habitants de les comarques centrals, i un suport massiu a la independència.

Però en realitat ni unes eleccions autonòmiques ni les enquestes sobre la independència ni l’1-O ens permeten saber del cert què passaria el dia de la veritat. L’única manera de saber què pensa i vol realment la gent –i de pas deixar sense excuses la comunitat internacional– és celebrant un referèndum vinculant i acordat (és a dir, un en què tothom tingui clar que tindrà conseqüències i que hom se la juga). La meva hipòtesi és que, en unes tals condicions, els vots favorables a l’Estat propi serien encara superiors als que els fets abans esmentats fan suposar, perquè una part d’aquells que a les enquestes diuen que votarien NO ho fan no pas per rebutjar tenir un Estat propi, sinó perquè no el consideren possible o perquè tenen por del cost que podria tenir una secessió unilateral davant un Estat espanyol disposat a tot per a mantenir la seva unitat. Precisament per aquesta raó (entre altres) és altament improbable que l’Estat espanyol mai s’avingui a permetre un referèndum amb aquestes característiques. Així les coses, cal tenir un pla B en les converses de la «taula de diàleg», a no ser que estiguem disposats a continuar essent ciutadans de segona in aeternum.