Per fi, s’ha reunit la taula del diàleg, no sense haver-nos fet assistir a un nou xoc de trens entre els partits que formen la coalició de govern a Catalunya. Se n’ha parlat molt i no cal seguir remenant en la ferida, perquè moltes ja teníem clar que el diàleg no interessa ni a la dreta espanyola ni a la dreta catalana que des del primer minut han activat tota l’artilleria per fer-la descarrilar.
Més enllà del paper dels partits, el que han dit o no els dos presidents, els mitjans de comunicació i els i les tertulianes –com no pot ser d’altra manera– han fet les seves valoracions.
Resulta especialment revelador que certs periodistes i tertulians que durant aquests darrers anys, han estat totalment laxes i comprensius amb l’anomenat procés, exigeixin ara, a la primera –la primera!– reunió de la taula «concrecions, calendaris, dates límit...». On guardaven les prevencions i les inquietuds i les preguntes, tots aquests anys en què se’ns va prometre que després de l’1 d’octubre seríem automàticament independents, que estava garantit el suport internacional i creades les «estructures d’Estat»?
Potser, si aquests mateixos, haguessin mantingut aquest nivell d’exigència i fiscalització que estan emprant aquests dies amb la Taula, la societat catalana hagués tingut accés a majors quotes d’informació i coneixements per decidir si era possible o creïble el que ens relataven Junts, ERC o CUP.
Compartint que cal que la Taula es vagi dotant de contingut i que al seu voltant ha d’haver-hi transparència i que com a ciutadania hem de conèixer allò que es treballa o es proposa, no és menys important, donar-li marge, el que sigui necessari.
És el millor favor que ens podem fer, deixar treballar. I és que ha costat molt arribar fins aquí i ja és un èxit en si mateix que existeixi una taula on es reconegui la bilateralitat i l’existència d’un conflicte que sempre ha estat polític.
El que sí que seria desitjable és que tots els avenços que es vagin aconseguint, puguin ser aplicats de manera immediata. I que per assolir-los no calgui esperar a l’última reunió de la taula, es pot anar aplicant a mesura que es donin els acords entre governs. I és que som moltes més les que volem diàleg i solucions que les que no, perquè ja n’hem tingut prou de fracassos i Catalunya necessita desesperadament tornar a tenir victòries, tornar a tenir conquestes.
O sigui que, Keep Calm i anar avançant.
