És clar que a Pedro Sánchez se li’n fot l’ampliació de l’aeroport, perquè dimecres va tenir pista d’aterratge lliure a la plaça de Sant Jaume, blindada contra terroristes, amb la seva virreina a Catalunya rebent-lo a la porta del Palau de la Generalitat. Es va sentir com a cal sogre, «amb tota la franquesa i comoditat, sense compliments». Per això va repetir el que ja ha dit tantes vegades: no és no. Dels advertiments i amenaces em quedo amb allò que la taula de diàleg ha de treballar «sense pressa, però sense pausa i a molt llarg termini», pel tuf que evocava missatges subliminals del franquisme («atado y bien atado; unidad de destino en lo universal; espiritu del 12 de febrero» o el «venceremos unidos» més recent) que manté vius, encara, el règim del 78.

Una ullada a Google per saber qui ha utilitzat l’expressió, dona opció a triar entre milers de resultats, però em quedo amb un article publicat al Diario de Sevilla, el 2 de novembre de 2010, quan la catalanofòbia encara no militava com ho fa ara. El títol s’acosta molt al pensament inconfés de Sánchez: Sin prisa y con pausas, i ho argumenta així: «El franquismo acuñó una frase, «sin prisa, pero sin pausa» –tomada de otra de Goethe–, para referirse a la evolución que debía experimentar el Movimiento Nacional a fin de adaptarse a los cambios sin perder su esencia totalitaria. En realidad, los jerarcas del régimen no tuvieron prisa alguna y utilizaron todas las pausas del mundo para retrasar lo inevitable: su caída y la llegada de la democracia. Curiosamente, la democracia tiene el deber de posicionarse sobre el final del terrorismo etarra, el papel de Batasuna y otros asuntos colaterales en candelero con una actitud semejante a la del régimen de Franco. Prisas, ningunas. Pausas, todas las que sean convenientes para acabar con la banda, entendiendo por acabar con la banda su disolución definitiva sin precio político (...)». Us estalvio la resta, però doneu per feta l’explicació de com enllestir les amenaces a «la unidad de la patria» en nom de la democràcia. Tal qual actua ara l’Estat (mani qui mani) per acabar amb «el problema catalán». Ells tenen clar l’enemic a abatre. Aquí es perd temps i credibilitat amb enfrontaments sobre qui té més seny o més rauxa a l’hora de plantar cara.

Diumenge, vist l’èxit de la Diada, va circular un whats amb un encoratjador «Bon dia companys» que reproduïa la cançó Encara hi ha combat, interpretada a duo per Josep Carreras i Lluís Llach. Missatge clar que ERC i Junts no van veure, enfeinats com devien estar rivalitzant a fer la puta i la Ricardeta amb l’Estat. Deu ser veritat que entre Déu i el dimoni només hi va haver un malentès...